El romanç de la romanistica internacional (II)

Vaja per davant que al catalanisme li es impossible no fer falacies (ya ho demostrat amplament en anteriors articuls). Una falacia es un erro en l’argumentacio, que pot ser fruit de l’ignorancia o de l’intencio de manipular. Els arguments es presenten de forma confusa o en un objectiu instrumental, lo que mostra el despreci per l’exactitut, mes propia de l’activitat cientifica. En tot cas la ciencia no es santa, ni pura, existixen casos com els de Lissenko, com el de Robert Gallo, Ciryl Burt, etc. Com tota activitat humana, està subjecta a ideologies com representen, entre atres, els casos de l’eugenesia o de la frenologia, la primera consistia en esterilisar a aquelles persones deficients, lladres o pobres d’espirit i no començà, com pensen molts en el nazis, no. Els alvançats, foren els EEUU en 1907 i els seguiren atres països desenrollats europeus: Suïssa, Noruega, tambe s’afegiren China, Canada, etc. La frenologia, justificava la superiotat intelectual en virtut de la capacitat craneal, clar que no parlem d’aquells que creïen que eren una raça superior. ¿Que entenia u dels pares del catalanisme polític, Prat de la Riba, quan parlava de “raza antropológica”?

Qualsevol treball cientific ha de respectar determinades ideologies filosofiques, metodologiques i etiques. Quan se pensava que l’homosexualitat era una malaltia, provenia d’una ideologia conservadora coneguda com a darwinisme social, i en tant en quant, com no es podien reproduir entre ells, no calia aplicar-los l’esterilisacio, a soles se’ls estigmatisava, encara que Hitler que tenia una concepcio mes rigida de la raça aria, els exterminava. No creguen que fa poc que no es considera parafília per la potent i sempre cientifica APA (Associacio de Psiquiatria Americana). En el DSM I, l’homosexualitat era catalogada dins de les “alteracions sociopatiques de la personalitat”; en el DSM II era “atres alteracions mentals no psicotiques”, allí es trobava junt a la pedofília, el sadisme, el travestisme, etc.; en el DSM III, la psicopatologia era la “homosexualitat ego-distonica”, que deixava fora de la patologia a la tendencia sexual, pero no a aquelles persones, fonamentalment heterosexuals, que per a excitar-se pensaven en fantasies homosexuals i aço mateixa els creava un malestar. L’ideologia de tota l’investigacio cientifica es indiscutible, ho saben molt be els epistemolecs, fins que l’espirit del temps i les discrepancies de quatre gats, forçaren revisar conceptes anteriorment acceptats de forma indiscutible “per tota la romanistica internacional”, perdo, la ciencia d’eixe moment, en que estaria pensant. Aixina que lo que podem extraure d’est i de molts mes casos, és que lo que la ciencia afirma, no ho es per a tota la vida. Lo que diu la religio si.

Sabent molt poc d’historia de la ciencia podem saber, que la teoria geocentrica de Ptolomeo era indiscutible, i afirmada per tot el mon i per supost, per tota l’infalible “romanistica internacional”.

En el cas valencià, dona igual lo que diguen els parlants, qui manen son els filòlecs. ¿Qui o que diu lo de la sobirania residix en el poble?. ¿Podria ser que la democracia es base en eixe principi?. ¿No es aixina?. ¿Tornem al govern dels mes sabuts de Plato?. ¿Li ho preguntem a Popper, a vore que opinava d’aço en la “Societat oberta i els seus enemics”?. En la nostra nacio, els mes sabuts i els unics que tenen carreres son els catalanistes, els atres no. Aixina practiquen la ciencia posit de “quita y pon”, no la tens tu, la tinc yo. Es veu que fora d’a on ells estan, o de l’Avinguda Blasco Ibañez no es pot fer ciencia, has d’anar com a minim al hall de la facultat, una vegada dins la ciencia t’allumena i ya estas capacitat per a investigar. Inclus, aniria mes llunt, afirme que no es una qüestio d’ubicacio física, perque tambe han hagut prestigiosos professors universitaris que defenen l’autoctonia del valencià, per tant, els catalanistes duen damunt la ciencia, en el fege o en un atre orgue, perque parlen a on parlen, ho fan sempre de manera cientifica.

D’aci es deriva una qüestio fonamental com es que dona igual quanta gent o de quína categoria o estatus apoyen una teoria, l’erro es falaç, es nomena criteri d’autoritat basat en el numero. La ciencia en sentit estricte depen de la calitat dels arguments, no del numero de gent, i sino, haurem d’admetre que Galileo no tenia rao.

Els que no opinem com ells... som fascistes, retrograts, cavernicoles i nos traguerem el titul en l’Universitat Bananera de Tombuctu.

Si les falacies son erros en l’argumentacio, i si el coneiximent d’estos erros no esta subjecte a cap secta o estadi intelectual divi, sino que qualsevol persona pot comprar-se un llibre de falacies, si es seguixen cometent, es perque no es vol raonar. Es a soles la mostra d’un intent de manipulacio i desinformacio. Quan s’utilisa la ciencia es en contra dels seus principis, estem front de lo que es nomena cientifisme, quan un proyecte politic utilisa com a instrument la ciencia, estem front a una perversio.

Quan s’ataca a una minoria, i es vol conseguir que esta no influïxca, el millor sistema rep el nom de psicologisacio. Consistix en acusar als components del grup de tindre psicopatologies o desviacions, i l’atra estrategia es la denegacio, que tracta de desacreditar el mensage calificant-lo d’acientific, confus o illogic. Sempre es fa d’esta manera. Ha d’haver una atra condicio: el poder, el domini del sistema castic-recompenses. Si eres catalaniste, podras ser professor universitari, si no ho eres, es impossible. Si eres valencianiste, eres d’extrema dreta, com quasi ningú vol ser d’esta ideologia, es una manera de reduir el contacte en la gent. Al cap i a la fi es comet una atra falacia, en concret la coneguda com ad hominem, que es comet quan s’insulta, quan no es tracta de raonar ni d’aportar arguments, pero com aço no es fa, es una atra mostra inequivoca d’un proces de manipulacio.

La falacia d’autoritat funciona, si la gent se la creu, clar, pero, a soles han llegit uns llibres, i no estan per la faena de deixar-se dur per la curiositat o l’autoestima que supon, dependre d’u mateix i no deixar-se’n dur per uns atres, o la valentia que fa falta quan s’enfronta u en el poder. Una atra cosa, la ciencia no florix entre tanta falacia, se mor.

El romanç de la romanistica internacional (I)

A soles 36 de 723 filolecs recolzaren l’unitat de la llengua

No hem de caure en acceptar arguments falaços, com el de ‘tota la romanística internacional defén l’unitat del català’, quan no hi cap text firmat en esta direccio, no importa el numero en ciencia, a soles son rellevants els arguments i sino que li ho pregunten a Galileo Galilei, Giordano Bruno o Einstein entre tants atres. En abril de 1980, es celebrà en Palma de Mallorca el “XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica”, acodiren 723 congressistes, al finalisar els actes, els catalanistes volgueren que els firmaren un document el qual reproduïxc: “Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística.”. Convindrem que alli no estaven tots el romanistes, a soles estaven 723, ni estava l’essencia de la romanistica internacional, ni surava com a un ent etereu o metafisic. A soles 36 filolecs signaren el document front a 687 que no ho feren, es dir, a soles un 5 % estigue a favor i un 95 % o s’abstingue o es declarà en contra. Ni tots els romanistes estaven alli, ni tots els que estaven allí els votaren.

Sería interessant saber, quína relacio mantenen o quíns documents han estudiat, i sobretot quants llibres han llegit de la tesis oposta, perque clar, en ciencia s’han de complir una serie de garanties, entre elles, llegir tambe als que no opinen com tu, perque la dialectica, el debat i la discussio es lo que caracterisa l’activitat científica, i no com creuen alguns; el consens, el pensament unic i la falacia d’oblidar alternatives. La Generalitat catalana ha gastat millons d’euros en beques, llectors en universitats, en creacions de catedres, en conferencies, en seminaris, en premis, en congressos, en publicacions de revistes, en llibres, etc. Es facilment deduible que algu els apoye, lo estrany es que no en siguen més.

La ciencia no depen de quants investigadors defenguen una postura o teoria, repetixc, no es una qüestio de numero, depen de la calitat dels arguments exposts. Creure lo contrari, es cometre la falacia d’autoritat i la falacia de número, el catalanisme està farcit d’elles com ya he demostrat en una serie d’articuls anteriors.

Aixina que deixem-nos del romanç de la romanistica internacional. Ara que ya ho saben no hi ha mes cego que el que no vol vore.

La Real Senyera de Borriana

En 1348 duya la franja blava abans que la del Cap i Casal

Podria estranyar el que Borriana obtinguera abans que el Cap i Casal tal privilegi real, pero, ¿Fon una traïcio a part del poble valencià o una llealtat al rei lo que dugue als borrianencs a obtindre la concessio de Pere II el Cerimonios? Decidixquen vostes.

La nomenada guerra de l’Unio començà en 1347, i finalisà en decembre de 1348, fon una revolta popular dels ciutadans, sobretot dels burguesos que s’enfrontarien a una corona que pretenia ser centralista i autoritaria. El rei es situava llunt del model pactiste i respecte al dels Furs, a la soberania de les corts, a la justícia i a uns atres orguens administratius. L’alçament dels valencians contra ell no fon unanim, hi hagueren poblacions que es situaren al costat del rei com per eixemple Xativa, Morella, Alpont, Vilarreal i Borriana. Es podria dir que es converti, en certa manera en una guerra civil, encara que no tot el mon lluita, la noblea s’abstingue de participar, aixina com l’esglesia. El premi del rei fon per ajudar-li a guanyar a les forces sublevades.

El 11 de juliol de 1348, la Vila de Borriana rebe per part de Pere II les corones i el blau pel soport al rei en la guerra de l’Unio (1347-1349). En 1563, Martí de Viciana, escriu en castellà, en la seua “Cronica de Valencia”, a on arreplega les raons aduïdes pel rei i arriba a la conclusio que “Por tanto como se hos deva por este derecho corona de justicia por el servicio que en estas cosas a la real corona haveys hecho: hos concedemos por vuestros merecimientos, que podays tomar por seña y armas de la corona y honraros con ella, señaladamente para que vosotros y vuestros sucessores perpetuament se puedan alabar de semejante blasón de honra”.

Mes avant afig en qué consistiria el privilegi: “la vandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba, la qual añadidura este teñida de color Azul, del qual los antiguos reyes de Aragón nuestros antecessores ilustres solian sus vanderas vencedoras llevar. Y mas que en la dicha añadidura del sobre dicho color, se sobrepongan, o entrexeran, o se pinten en linea recta tres coronas reales de oro”, una pel rei, una atra pel princip i una atra per la reina. Haurien de passar casi 30 anys per a que, com molt be afirma l’historiador Atienza, rebera el mateix privilegi el Cap i Casal, en 1377, el motiu de per qué ara si tocava, es perque el rei ya els havia perdonat, pero esta es una atra historia.

El principi d’incompetencia de Peter

Peter escrigue que “En una jerarquia, tot empleat tendix a ascendir fins al seu nivell d’incompetencia”. ¿Tenia rao? Mes que un sant.

Tenim a 25.000 chiquets en barracons, el de Tomas de Montanyana està catalagot pels bombers com a perillos, pero no passa res, en Catarroja n’hi ha un que està provisional 30 anys com el zoo de Valencia; els jovens valencians se situen en el penultim lloc de les autonomies en quant a resultats, som dels pijors d’Europa en acabar en un titul escolar. I aci lo que importa es donar classe en angles en dos professors, ole!

Els professor demanen jornada intensiva, ¡Pero si treballen 175 dies a l’any! es dir menys de la mitat d’un any i cobren com si el treballaren tot, increible, pero damunt demanen tindre les vesprades lliures, aixina els chiquets al carrer, perque els pares treballen, com la majoria, a jornada partida. Mes val que es preocuparen per millorar l’ensenyança. En lloc de saber per qué les chiquetes vasques trauen prou millors notes que els jovens valencians, aci discutim quans professors han de donar una assignatura maldita creada pel dimoni “Educacio per a la ciudatania”, i damunt en angles. Mentres tant, la desconeguda, l’esglesia catolica cridant i apoyant l’insubmissio a l’assignatura del govern, ya m’agradaria que hagueren segut igual de rebels en unes atres causes com el nazisme o l‘homofobia.

Les qüestions de fondo es queden atra vegada sense investigar, sense analisar, al remat sense solucio i els enfrontaments politics en primera llinia del diaris.

¿Quína diferencia n’hi ha entre Palin i Chavez? Ella, la candidata a la vicepresidencia de EEUU, no descarta la guerra contra Rusia, li van els rifles, vol que s’ensenye el creacionisme i damunt diu que els soldats van a Irak per manament de Deu (sic). Chavez, l’ellumenat, ha dit l’enesima “yanquis de merda”, a vore si nos aclarim… son el mateix fem, encara que ella es mes perillosa.

Blanco, del PSOE, en plena crisis, nos diu que “vivim millor que mai” (¿Es diferencia molt del “Espanya va be”?); Obama diu que si un porc es pinta els llavis, porc es queda, tot el mon sabia que apuntava a Palin menys ell que vol negar lo que es obvi que se li calfà el morro.

El govern de EEUU ha anat a intervindre les empreses hipotecaries mes grans del pais, Fannie Mae y Freddie Mac que garantisaven hipoteques per 5.3 billons de dolars, quasi res, injectaran 100.000 millons de dolars a cadascuna. Els hi haura que pagaran doble, la lletra i ademes en el seus imposts per a resurar-les, es de risa. Una roïna politica crediticia de un consell d’administracio privat la paguen els ciutadans, no trobe la relacio, que si llectors, la maxima de les empreses es privatisar els beneficis i socialisar els deutes. O siga tot lo contrari que propugnen el neocons, la lliure competencia, i l’autorregulacio del mercat. S’agarra abans a un mentiros que a un coixo. Aci tenim als empresaris especuladors de la construccio que demanen ajudes del govern, es dir, diners nostres quan s’ha forrat a costa de les nostres boljaques. El conseller valencià Gerardo Camps, el llest, demana que el ERE que fara Ford no es per a “dramatisar”, clar que no! Perque en son 1.300 drames al carrer. Ell no es quedara sense treball. Solbes rectificà i digue que no fon encertat negar la crisis, tant la negà que no existi i a bou passat prenen mides, en lloc d’haver-se preparat i previndre. No oblidem el repartiment del CGPJ per dos partits majoritaris complint aixina la maxima democratica, a oblidar, la divisio fonamental dels tres poders ¿Montesquieu no es un vi frances?

Lo pijor de tot es que la gent els seguix votant, pero ¡Per favor un poc de critica i autocritica! Que encara que se que la conducta de vot es irracional, encara vullc tindre minimes esperances en el sapiens sapiens. ¿Me deixaran? Ho se, ho se “Mi gozo en un pozo”.

Millor sera que me fiquen en l’accelerador de particules a vore si en lloc de crear-se un forat negre, me apareix un cuc i me’n vaig a fer la ma a un atre planeta i vosatres mentres pugau tireu a correr i no mireu cap arrere o vos convertireu en una estatua de sal.

Els valors del nacionalisme valencià (III)

El pancatalanisme o l’espanyolisme han difos, inculcat i escampat sempre una image de subjugacio constant dels valencians, han intentat desfer una consciencia colectiva, una identitat social positiva. Aixina han creat una majoria social acritica i alienada per dos discursos d’autoodi, el fi era tindre una geisha, i mantic que ni existix una comunitat de desti en Catalunya com afirmen els seus historicistes, ni Espanya s’ha caracterisat per respectar la nostra idiosincrasia perque tant sols volia l’uniformitat en base a les lleis de Castella. El cel, per a mi, pot esperar, les ofrenes tambe.

Ya hem parlat de la falacia d’autoritat, en concret del seu subtipo, la de numero de persones que apoyen una tesis. No importa el numero de persones que apoyen una tesis a soles han d’importar els arguments. La justificacio moral prove de les minories liderades per Mandela, Luther King o Solzhenitsin. Com diria Morin, la meua esperança es fonamenta en lo improvable. Muguerza apostarà front a la claudicacio per la dissidencia, per l’autonomia moral, “Per molt majoritariament apoyada que estiga una decisio colectiva, l’individu (...) es trobará sempre autorisat a dir "no" quan aixina li ho exigixca la seua conciencia. En un cas aixina, i qualsevol que siga el grau de cohesio social regnant es trobarà moralment autorisat, i fins moralment obligat, a dissentir“. Com diu Pinillos: la presuncio de que “la teoria de la racionalitat en si conduix al consens es falsa”.

Zalantzamendi preguntà: "Pero el naturaliste o l'historiciste sempre podran dir que eixos preceptes, que el subjecte creu assumir lliurement, li estan sent en rigor imposts -o vedats, si lo que fa es rebujar-los- en virtut de condicionaments naturals o historics". Respon Muguerza "Pot ser puguen dir aço si de lo que es tracta es d’explicar causalment la conducta del subjecte en "tercera persona". Pero cap subjecte en primera persona, aço es, ningun subjecte moral podra afirmar de si "No pogui actuar de atra manera com ho fiu" o "les circunstancies, naturals o historiques, m'obligaren a actuar d'eixa manera" sense incorrer en lo que Sartre nomenava "mala fe". Es dir, sense declinar la responsabilitat pel seus actes i, per lo que, sense abdicar de la seua llibertat, que es justament la que fa d'ell un subjecte moral.

El coneiximent, el dubte i la critica son la base dels moviments minoritaris com la seua perseverancia i coherencia. Els mensages en negatiu no son els mes recomendables pero tampoc son un recurs a evitar en la mida en que una minoria ha de crear conflicte per a aixina mostrar-se visible i influir. En moltes ocasions el “positivisme” no es suficient, correm tambe el perill de que s’ajunten dissidents estetics que no etics, que els n’hi ha. La minoria per a consolidar-se, per a creixer, per a enfortir-se ha de sentir-se marginada, esta situacio d’injusticia es la motivacio del canvi social.

Una vida regalada, una vida a lo Paris Hilton, no crea rebels en causa. Estar al marge i patir el poder del sistema de recompenses beneficis crea una personalitat autentica perque favorix el desenroll de les variables psicologiques necessaries per a introduir en la societat la llavor de la seua renovacio.

L’autonomia moral hauria, per tant de ser una caracteristica mes del moviment valencianiste llunt de l’huraca centraliste subjugador. Esta creença en les possibilitats dels propis valencians per damunt de tot, es lo que nos situara en la pole position o simplement no nos permetra estar presents en els jocs olimpics, perque no nos hem classificat, atres nos representen. Al cap i a la fi nos enfrontem a un dilema per a sopar, segons Solzhenitsin "Ara hem de triar de forma molt rigorosa entre l'imperi, que sobre tot nos destruix a nosatres mateixos, i la salvacio espiritual i fisica del nostre propi poble".

Els valors del nacionalisme valencià (II)

Una doble minoria com els nacionalistes tant en la societat, com en el valencianisme crea un personalitat especial. Ya no a soles perque les minories son capaces de ser mes creatives, per vore mes perspectives, i que aço ha segut demostrat experimentalment, sino tambe perque reben castics del propi grup, per alluntar-se del model de valencianisme tradicional activant-se el fenomen “ovella negra”.

L’us del terme consens es deu a que es una paraula d’exit per a neoconservadors, te un electorat, masa, espectadors fidels, que nomes escoltar esta paraula posen en funcionament un proces en contra de la minoria, en contra del punt de vista contrari: tot lo que impedix el consens es demonisa, “son uns violents” se’ls anatematisa. Consens es conformitat que no conversio, el consens es associat a la por a quedar-se fora, els agents socialisadors ya s’encarreguen de que tots sapiam lo que costa el dissens, l’opondre’s al punt de vista majoritari (prejuïns, xenofobia, estigmatisacio, expulsio, arraconament, psicologisacio, denegacio, censura, etc.).

En primer lloc, no cal dir que el consens no requerix un gran treball intelectual, a soles hem de gastar les etiquetes que marquen els liders d’opinio o persones importants, un eixemple es quan Sanchis Guarner qualificà com a violents als que s’opongueren al dictamen del Consell Valencià de Cultura quan l'assunt de creacio de la AVL. El proces activat per la majoria a nivell cognitiu es la comparacio social a on es repara mes en els castics que et poden caure si t’identifiques en la minoria. La critica brilla per la seua absencia, la seua impossible existencia es fruit d’un pensament que no analisa ni estudia el problema en profunditat, tot lo contrari a lo que fa la minoria, que analisa el problema en mes qualitat, mes brillantment.

En primer lloc est illogic argument no te en conte que el consens es una de les eixides a un conflicte, una i no l’unica.

En segon lloc l’heuristic de consens, una de les multiples maneres que tenim d’autoenganyar-nos o que nos enganyen, presupon que la majoria te sempre la rao. No crec que siga necessari argumentar en contra d’esta falacia (erro en l’argumentacio), que prove d’un criteri d’autoritat basat en el numero. Els jueus tambe podran explicar molt be com la majoria nazi no tenía molta rao al voler acabar en ells. O que li ho pregunten a Bruno, a Servet, als exiliats, als homosexuals i a algun atre que s’oponia a la majoria, que mai es pot gastar com a garantia de veritat. Ya Popper avisà sobre els perills de la majoria, vox populi vox dei, que son els que qualsevol persona que raone un poc pot vore. Feyerabend tambe escrigue pagines tractant el fenomen i a on denunciava que el consens entre cientifics “es el resultat d’una decisio politica” i que “l’unanimitat es el resultat d’una serie de prejuïns comuns: sens haver investigat l’objecte s’accepten punts de vista que despres es propaguen en la mateixa autoritat que es desprenen d’un treball d’investigacio minucios”.

Contra el consens, contra el pensament unic, contra l’estereotip i el prejuï social; a favor de la dissidencia, de la llibertat, de la creativitat, de la critica i de l’autonomia es posiciona en fermea el nacionalisme valencià. De la dissidencia i la seua fonamentacio parlarem en el proxim articul. Pensar es dir no.

Els valors del nacionalisme valencià (I)

Tot moviment social es basa en una serie de valors, que son uns principis, unes creences que resulten formar part de l’identitat de les persones o grups socials, i que es valoren de forma positiva. L’humiltat, l’alegria de viure, la bondat, etc., son valors.

Existixen dos valencianismes: el progressiste que es nacionaliste i d’esquerres i el tradicional, el dominant, el mes conegut perque representa a tot el grup social. Aixina el primer que no te poder dins de l’estructura, es invisible, be per ignorancia o per interes extern i/o intern. El conservador manté les glories a Espanya mentres es dedica a fer anticatalanisme i a utilisar el valencià en contades ocasions, destruint aixina una caracteristica de l’influencia: la coherencia. Eixa submissiu incondicional a Espanya es inviable politicament i moralment, la prova es que eixe espai es del PP i per qué no del PSOE. El proyecte nacionaliste ha de ser autonom i suficient. No es pot cantar, com han fets els mes destacats partits politics, considerats valencianistes, UV o Coalicio, que pactaren o pactarien acorts de govern en el PP, el major enemic, en diferencia, de la cultura valenciana. L’indiferenciacio activa el vot util, es destruix una atra clau de l’influencia minoritaria: la diferencia. I encara algu es pregunta per qué anem aixina. No oblide la desinformacio dels mijos de comunicacio adscrits servilment als dos grans partits politics.

Podriem dir allo de que ara el moviment d’esquerres ha d’alçar el solar que ha deixat el valencianisme tradicional, pero com una bomba atomica, molts dels pocs que encara en queden estan sense ganes, sense ilusio, per reconstruir un moviment, que malpensant a soles un poc, es creà ad hoc, per a fer-li el joc als espanyolistes contra els catalanistes. Prova irrefutable es recordar les grans desercions que han anat directament al PP, als braços de la mare, demostrant aixina la permeabilitat de fronteres i els punts ideologics d’encontre. El ridicul nefast de la “nostra” colla en la AVL es una bona mostra, “donde dije digo, digo Diego”.

En el valencianisme alguns no s’han donat conte encara que el model tradicional es inviable i que està des de fa molt de temps en una tendencia cap a l’infern, l’ultim cas el diari “Valencia Hui”, tampoc m’estranya perque a banda de reproduir els mateixos erros del passat, la direccio era contraproduent, per dir-ho en suavitat immerexcuda i extrema u que coneixia la casa.

Al cap i a la fi, tenía rao Fuster quan digue “El País serà d'esquerres o no serà”, hauriem de rectificar, afegint d’una esquerra nacionalista i valencianista, so pena de ser, com volia Fuster una regio de Catalunya vs una regio d’Espanya que en volen uns atres, fals dilema perque ve a ser mes de lo mateix.

Pero en la serie d’articuls que publicarem coneixerem quíns haurien de ser o son els valors adscrits a l’identitat, que pertanyen al ser, que conformen un grup social, marcat per ser doble minoria, una per ser valencianista i dos per ser un model que dins del valencianisme era rebujat sistematicament.

En condicions mes o manco normals, inclus d’emergencia nacional, l’esquerra valencianista havia d’apoyar a la dreta i al contrari, com ocorre en Catalunya, !Che que tot lo que ve d’alli no es roïn!

Em pareix que l’estandart de l’esquerra descansa en un solar, quí l’agarrarà, no ho se, atra pregunta es si la dreta regionalista es donara conte del seu fracas sistematic i regular des de fa un sigle, puc contestar, no es donaran conte o es faran els “suecos” i aixina taponaran una vegada mes, als que volen agarrar l’estandart i demostrar que el valencianisme pot ser un moviment progressiste, interessant i que podria en les seues actuacions ensenyar molts valors que brillen per l’absencia en el valencianisme tradicional, i que en bona part nos han dut a les portes de l’extincio.

Les falacies del catalanisme (IX)

La repeticio sistematica de que el valencià es català, es una falacia ad nauseam, la prova es que si l’orige del valencià estava clar per qué tenen sis teories per a explicar-ho. ¿En quína de totes nos quedem? La ciencia busca trobar una causa per a un efecte, en ocasions existixen causes, pero busca pel principi llogic de terç exclos, reduir les explicacions a les minimes possibles. I es normal, l’accio de ploure te una causa que activa tot un proces, si tinguerem quaranta teories per a aclarir-ho, no sabriem per qué plou. El principi d’economia o parsimonia, conegut tambe com la navalla de Ockam era la proposta d‘este filosof que venia a dir que quan la ciencia ha de triar entre dos models, es preferible el mes simple. Les raons son provabilistiques, s’eviten més inconsistencies, reiteraccions, problemes de conectivitat llogica, les contradiccions, es dir, resulta ser mes operatives.

A lo llarc dels articuls precedents hem vist que decissions que afecten a l’ambit de la ciencia han intervingut la politica. Hi ha fets que s’ignoren i que dona lloc a multiples confusions. El seccecionisme del dialecte català respecte a l’occita no es produi fins la declaracio antioccitanista de Fabra en 1934. Tot el proces normatiu fon resolt, tancat politicament, llunt de la ciencia per Prat de la Riba. El proyecte nacional català influix directament en còm fan ciencia, falaç com hem llegit. I si l’objectiu de les falacies es pervers perque com a objectiu intenta manipular, ¿Per qué el catalanisme en gasta tantes? ¿Per qué he de juntar-me en el que m’intenta enganyar? ¿Per qué si som d’una catalanitat indubtable s’utilisen tecniques de desinformacio? ¿Si som catalans perque eixa veritat no es obvia per a nosatres? ¿Per qué existixen tants interessos aliens en el catalanisme o l’espanyolisme? ¿Per qué tanta persecucio, psicologisacio i denegacio? Es tan rebuscada l’explicacio catalanista, que pert el punt d’ancorage en la realitat, i contradictoria. La seua fonamentacio es ideologica, voluntarista i llunt de les proves empiriques. Qui mentix està sempre llunt de la ciencia i aço s’ha pogut vore llegint esta serie d’articuls, com tambe es poden consultar molts llibres fora del circuit comercial per obra i art del PP i PSOE, que en lo d’afonar el valencianisme estan sempre d’acort.

L’or catala no existix, no podem mirar tampoc al centre, mes clar que el Pare Costa no ho ha escrit ningu: no volem ser periferia del centre ni periferia de la periferia. Molts hauran de redescobrir que baix eixa image, cultista, elitista, ilustrada, cientifica es troben l’enveja, la propaganda, la mentira, la desinformació i com no el proyecte politic que dona rao a tot, pero, el catalanisme es una ideologia pseudocientifica i com a tal ha de ser analisada. Els valencians no podem esperar que ningu de fora nos traga les castanyes del foc, cada vegada que han ficat cullerada hem anat cap arrere.

El cel pot esperar.

Les falacies del catalanisme (VIII)

La falacia ad hominem, atac personal o desqualificacions de la font, com tambe es coneguda, es comet quan s’insulta al adversari. Aixina es centra l’atencio sobre atributs personals, pero no s’argumenta res, ya que no s’analisa lo que diu o en tot si es fa va acompanyat de la desacreditacio. Es inevitable en tots els conflictes socials.

Existixen dos fenomens que s’apliquen per a impedir l’influencia dels grups socials: la psicologisacio i la denegacio. Com a ferramenta destacada utilisen esta falacia.

La psicologisacio l’apliquen quan se cataloga a l’atre grup o persona en rasgos de personalitat immutables. Els eixemples son una constant: “Acientifics, irracionals, cavernicoles, retrogats, etc”. En l’any 2004, Alzamora participà en un taula redona sobre la fragmentacio de la lliteratura catalana, en l’encontre d’escritors que organisà Eliseu Climent en els premis octubre, en Valéncia, l’escritor mallorqui, digue que quí qüestionara l’unitat de la llengua “o es un imbécil, o es un hijo puta”. Aço ho digue quant el brillant personage, ocupava el carrec de responsable de promocio exterior de l’Institut d'Estudis Balearics, entitat vinculada a la conselleria de Cultura del PP balear, sí d’eixe partit tant valencianiste, a favor catalanisme recalcitrant de la AVLi els mateixos que neguen, votant l’estatut aragones, l’aigua al Regne de Valencia. El partit balear nomenat “Agrupació Social Independent” considerà que eren comentaris difamatoris i injuriosos i per aço el dugueren a juï.

La falacia es convertix en un instrument d’un proces psicosocial i es utilisada en l’estrategia comunicativa de la propaganda. El que Zapatero es compre un chale a pocs metros d’una plaja nudista, a banda de creure que es sencionaliste, res te a vore en la seua politica. El que fora president d’Unio Valenciana, Gonzalez Lizondo, rebe tambe moltes falacies d’este tipo, inclus ficant-se ne el seu llavi llepori, en la revista Turia, el Dr. Conejero escrivia “La lizondada de la semana. La chistorra es un embutido navarro a base de cerdo, vacuno, y panceta que se consume fundamentalmente frito. Pues el lider de UV cree que se trata de una mujer que cuenta muchos chistes”. En un llibre escolar, “Materials de llengua”, es podria observar a Lizondo en un bazoka apuntant als que no pensaven com ell. Tambe el ex president d’Unio Valenciana i transfuga Chiquillo, hui senador del PP, nomenà “gangster” a Zaplana i feu un video sobre la seua “corrupcio”. Qué curta es la memoria o llarga la boljaca i la barra.

La denegacio tracta de desacreditar el mensage aixina la normativa valenciana ha segut calificada d’apichada, de ser un invent, de fantasia, de ser acientifica, de ser aberrant, etc.

L’objectiu de la denegacio i la psicologisacio es estigmatisar al contrincant per a que ningu se li acoste, aixina es reduixen les opcions d’arreplegar aliats, per aço rep també el nom d’enverinament del pou.

Les falacies del catalanisme (VII)

L’oblit d’alternatives es una de les gran falacies, ademes es una de les caracteristiques fonamentals de la propaganda. En qualsevol treball d’investigacio s’ha d’arreplegar les distintes teories que existixen en la lliteratura cientifica, pareix que el departament de filologia catalana està exent.

La AVL no fa referencia les normes de la RACV ni a tot el proces de normativisacio ni a la normalisacio desenrollada per les editorials valencianes. Dificilment pot ser solucio de res si una part del conflicte es eliminada de la realitat. Pareix que la timida i falsa valencianisacio de la AVL s’haja produit per obra i gracia dels academics, pero ignoren als autors materials de la normativisacio del valencià, cap academic de la AVL ha format part d’ella.

L’oblit d’alternatives supon ignorar a l’atra part, aço es practicament impossible de fer en politica, ambit d’etica difusa o inexistent, pero el catalanisme es farta fer-ho en les seues obres que consideren cientifiques. ¿Podrien ensenyar a soles un treball d’investigacio, en sentit estricte, que no comence per un analisis teoric de les propostes realisades per a tractar el tema elegit?

L’ignorancia ha segut una constant, la revisio critica exclosa baix la tecnica de la propaganda nomenada supressio, lo que no ix no existix. La gent no coneixia atra proposta, a l’ignorar-la no podia captar adeptes i per tant dissidents, tambe conseguien en l’ilusio d’unanimitat donar una image d’indiscutibilitat de l’unitat de la llengua creant aixina un pensament unic. Es creuen infalibles quan repetixen sistematicament “l’unitat és indiscutible”, pero el filosof Stuart Mill escrigue que “tota negativa a una discussio implica una presuncio d’infalibilitat”. I l’infabilitat no existix en la ciencia, ya que el seu coneiximent es conjectural i hipotetic, pero sí que existix en la religio, en l’infalibilitat papal i els atres dogmes. El famos filosof de la ciencia Popper escrigue: “l’irrefutabilitat no es una virtut d’una teoria (com es creu a sovint), sino un vici [...] el criteri per a establir l’estatus cientific d’una teoria es la seua refutabilitat o la seua testabilitat”, clar, si no es possible demostrar que siga falsa, llavors es una veritat eterna o indiscutible i estes no existixen en la ciencia.

Obviar la practica cientifica de citar tota la bibliografia, ignorar la dialectica dels processos de verificacio i refutacio els du a una presuncio de veritat absoluta que a soles es pot donar en la fe o en la politica. En el departament de filologia catalana no hi ha cap veu dissident, ni en el d’historia, es una endogamia que atenta directament contra la llibertat de les idees i l’acces a l’informació, en tot cas, exhibixen un comportament indigne d’una universitat.

Es creuen infalibles quan repetixen sistemàticament “l’unitat és indiscutible”, no citar atres opcions, ni debatre en les condicions d’una etica comunicativa son caracteristiques de la pseudociencia catalanista, son activitats habituals que estan molt llunt dels valors de la ciencia. I sino es com dic, accepte aranya com animal de carrega del dessert del Kalahari.

Les falacies del catalanisme (VI)

Dins dels erros en l’argumentacio existixen un subtipo coneguts com a falacies llingüistiques, per eixemple les definicions persuasives, que consistixen en utilisar frases fetes, facils de recordar que a soles reflectixen estereotips, per eixemple quan s’afirma “que venen els rojos”, “Espanya va be”, “els blavers són de dretes”, “el catalanisme és progrés”, “El país valencià serà d’esquerres o no serà”, en cap moment s’utilisa l’argumentacip, perque no busca raonar, el seu objectiu es escampar els prejuïns. Atra modalitat es amagar en una estructura llingüistica lo que es nega.

Lo que resultava inadmissible i faltava a la veritat era la doble llectura que es feya del proces de creacio de la AVL. D’una banda els catalanistes contents en la composicio, es poden consultar les hemeroteques, clar, tenien la majoria absoluta. I el PP es queda a soles defenent la valenciania del dictamen del CVC, despres en la constitucio de la AVL i les seus accions, el PP estava fora de la realitat, si no saberem que mentien, es podria calificar d’esquisofrenic, pensaven, com Goebbels, que una mentira repetida mil vegades es podia convertir en una veritat.

En el dictamen del CVC de 13 de juliol de 1998, per encarrec de les Corts valencianes que feren en 17 de desembre de 1997, podem llegir: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.”. Si es comproven el estatuts vorem que lo que compartin es el català, no perque en el nostre estatut fique català, sino perque com afirmen els catalanistes “valencià és una forma de dir-li al català”.

La AVL, el 19 de desembre de 2003, en la “Declaració institucional de l’acadèmia valenciana de la llengua sobre el nom i entitat del valencià i sobre la normativa oficial vigent” afirmava que “Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris”. Aço, era ya el destarifo en mayúscules. Resulta molt mes facil reconeixer que pot rebre la denominacio de català, pero s’amaga, aço sí, tan poc que qualsevol que tinga un míinim d’interes podria descobrir-lo. Es la prepotència del poder o que simplement sabien el nivell intelectual del seu electorat, aixina que no se qué es pijor.

Al PP li servi per a mantindre el govern d’Espanya, com afirmà Pujol, Zaplana li promete l’unitat de la llengua. Que vote al PP qui vullga, pero que no ho facen per valencianistes, mes que res perque mentixen. “La propaganda debe ser sencilla, elemental y masiva. Dirigida a los sentimientos, no a realizar complicados análisis científicos, y ajustada para las entendederas de los miembros de la sociedad menos brillantes” las frase es d’Hitler.

Les falacies del catalanisme (V)

L’unitat de la llengua encara està per explicar

La petitio o peticio de principi es comet quan es vol donar per assumit un argument quan precissament es qüestiona, be perque no estiga solidament apoyat, be perque continga erros o be perque no s’explique. Hi ha una peticio quan volen que acceptem de primeres lo que encara està per explicar. No se donen raons, pero construixen tota la teoria o un raonament sobre un assert, opinio que no fonamenten, es dir, volen construir la casa pel sostre i no des de baix. L’atra part vol que es demostre que la casa es construix en ferms pilars.

Ha segut una constant en el valencianisme demanar i senyalar esta qüestio, la comet el catalanisme quan no s’explica per qué en el Regne de Valencia es parla català. Cometen una falacia nomenada circul vicios quan afirmen que aci es parla català perque fon dut i no expliquen cóm i quants vingueren i tornen a “aci es parla català”. Pero cal resoldre cóm i de quína manera. La ciencia no explica a soles efectes, busca les causes.

La demostració irrefutable de que el catalanisme comet esta falacia son els canvis teorics per a demostrar que el valencià es dialecte del català. Volien que acceptarem, de principi, que aci es parlava català, la mostra son les diferents teories propostes (reconquista, substrat, estratistica i repoblacio). Aixina el programa d’investigacio catalaniste anava salvant les deficiencies canviant de teoria quan era refutada pels valencianistes. Qüestio inequivoca es que lo que pretenien que assumirem de principi no estava clar, per aço tant de canvi.

Les quatre teories son: la teoria de la reconquista de Griera, la de substrat romà de Sanchis Guarner, la estrastística de Badia, la de la repoblacio de Guinot, son contradictories entre sí. Com a mostra un boto, escriu Badia, referint-se a la teoria de la reconquista de Griera i a la de substrat pre-romà de Guarner: “D’altra banda, totes dues teories presenten dificultats greus, algunes de tan greus, que a parer meu, les invaliden del tot, fins al punt que, a desgrat d’allò que hi aporten, el tema en resta encara sense explicació plausible […] L’explicació que en dóna la teoria de la reconquesta sembla del tot inadequada”.

Les quantificacions realisades sobre el llibre del repartiment i els llibres d’avehinaments, realisades per Ubieto, Cabanes, Ferrer, Piles o Vidal no confirmen les quantitats aportades per Guinot, pero ademes els llinages dels seus 40.000 repobladors, en dos sigles, no diu res de les següents generacions i menys encara de l’idioma parlat sobre tot, a mida que passen les generacions menys potencia explicativa. Un eixemple, ve un immigrant marroqui, te un fill, que parlarà castellà i per qué no valencià, el nom Mohamed no indica que parle arap, ni tan sols l’orige. So pena, de cometre una atra falacia que ya vorem en un atre articul i es relacionar llengua, religio i etnia, vagen pensant i me conten.

Les falacies del catalanisme (IV)

El criteri d’autoritat, tambe conegut com ad verecundiam, ex cathedra o magister dixit, es una de les falacies mes comunes, es tracta d’utilisar el nom d’un expert per a tancar una polemica. I aci està l’erro, la ciencia es basa, estrictament, en arguments, no en quí diu qué. La religio en canvi es basa en lo que diga el Papa i mes si utilisa l’infabilitat papal convertida en dogma per Pio IX, en 1870, en el Concili Vatica I.

Resultà molt curios quan la RACV convidà, a les jornades que realisava en Gandia, a Emili Casanova, professor de catala en la nostra universitat i membre de la AVL, nos donà una conferencia sobre la llegitimitat en l’utilisacio de l’articul “lo”, es dir, fonamentà que el seu us era totalment normal perque aixina es mantenia en els parlants i perque ademes existien documents que avalaven la seua existencia. Quan en la tanda de preguntes se li digue que si tan valit era per qué no l’havia utilisat en cap ocasio, contestà que Sanchis Guarner els digue que no el gastaren. Quína coentor. En este cas, el seu professor estava per damunt dels arguments exposts en la dissertacio, lo que es falaç o es infalibilitat papal i que yo sapia a soles en tinguerem a dos valencians al capdavant de l’esglesia.

Atre erro es quan s’utilisa un expert en un area de coneiximent que no es la seua per a concloure una disputa, per molt Einstein que siga no es una autoritat en psicologia. Atre problema argumentatiu es utilisar una cita fora de lloc o que el mateix autor nega en obres posteriors.

El catalanisme repetix sistematicament lo de tota “la romanistica internacional” apoya que el valencià es catala. Afig que A. Mollà anà mes llunt, afirmà que al catalanisme l’apoyava la “filologia universal”, sense comentaris. En un subtipo de l’autoritat, existix l’erroneu argument del numero, es dir, la força de molta gent, com a eixemple podriem citar que en 1980, es celebrà en Palma de Mallorca el “XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica”, d'alli, escriuen que ixque un apoyo a la catalanitat de la nostra llengua pels experts, pero amaguen lo següent, acodiren 723 congressistes. A soles 36 filolecs signaren el document sobre l’unitat del catala front a 687 que no ho feren, es dir, a soles un 5 % estigue a favor i un 95 % o s’abstingue o es declarà en contra. En el curs 2003-2004 hi havia 94 lectorats de catala a universitats de 28 països. Que no estranye ningu que n’ixquen mes. “Poderoso caballero don dinero”.

Ho torne a repetir, la ciencia es basa en arguments, no en el número de gent que apoya una teoria o en el valor dels investigadors.

Les falacies del catalanisme (III)

El particularisme onomastic

Els estrangers tambe denominaven al nostre idioma com a valencià

Una opinió molt generalisada en el catalanisme es el particularisme onomastic, que consistix en afirmar que quan Joanot Martorell o Antoni Canals explicaven que escrivien en valencià era una forma de dir catala, pero com que hi havia un sentiment de valencianitat, una forta identitat local dels valencians, estos li dien valencià. Si demostrem que no era local, sino que fora del nostre Regne també se li dia valencià, l’argument catalaniste serà erroneu, per a variar.

Es tan perillos com absurt este criteri perque nega lo que afirmen els autors, o siga que quan dic blanc estic dient negre. Si es pot capgirar lo que escric, hem acabat en la comunicacio, hauriem de tornar a les senyals de fum.

Fixem-nos: yo dic que escric en valencià, quan dins de 200 anys lligguen est articul podran dir que l’escric en catala, lo que es inadmissible. ¿Que puc fer per a que es respecte lo que escric? En els catalanistes res. De fet els nostres llibres estan dins del catala per obra i gracia del ISBN, o siga el sistema de catalogacio de llibres. A la nostra Generalitat no li importa que aço ocorrega, aixina es el seu valencianisme d’opereta. ¡Jo tia que gran valencianisme el del PP!

Francesc Eximinis, naixcut sobre 1330 i fallit en 1409, natural de Girona, en la seua obra “Regimen de la cosa pública”, escriu: “que aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus dursbe lo pus mals sonants vocables dels altres, he ha pres los millors...”, etc.

Un monge de Monserrat, al traduir el “Vita Christi de sant Bonaventura”, publicat en Barcelona, en 1522, escriu que: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”

En l’Actes Concili Tarraconense, any 1591, s’escriu: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

Francisco Diago, en el “Libro Primero de la Historia de S. Vicente”, publicat en Barcelona en 1600, escriu que: “Predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...”. En 1609, Francisco de Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” escrigué: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”

¿Si estos autors, son estrangers, qué fan defenent el particularisme onomastic valencià, com poden tindre una forta identitat valenciana o tal psicopatologia? ¡Si aço era un defecte a soles dels valentins! Aixina es com se refuta el seudoargument, adeu... ‘particularisme onomastic’.

Les falacies del catalanisme (II)

L’intercomprensio llingüistica es insuficient per a mostrar que el valencià es català

Per J. Masia

El criteri d’intercomprensio llingüistica es una de les opinions mes esteses per a provar que el valencià es catala. Consistix en afirmar que si dos modalitats llingüistiques s’entenen son el mateix idioma i sino es aixina estem front a una atra llengua, pero conte contraeixemples que demostre que es invalit com a concepte util. Analisem alguns eixemples:

El cas del Chinenc, son tants dialectes que tenen series dificultats d‘enteniment entre sí. Per tant no serien la mateixa llengua.

En Expolingua estigui parlant en una chica que estava en l’estant del gallec, en valencià a lo llarc de 45 minuts, contant-li la el nostre conflicte, ella digue que m’entenia, per tant el gallec es valencià.

Un tex de fabla aragonesa: “L'Aria de Chobentú de l'Alto Galligo ha imprentato una Achenda Choben ta iste curso escolar, que se distribuye entre a escolanalla de segundaria d'es zentros d'a comarca.”. S’entén, per tant el valencià és també fabla.

Un text en francés: “Exercices gratuits en ligne pour apprendre le français - Al'usage des enseignants et des étudiants qui veulent se perfectionner en français” com selo que vol dir, el valencià es francés.

Anem a reproduir un text en aranés: “Era Lei 1/1998 de 7 de gèr, de politica lingüistica, en sòn article 7 tanben hè referéncia ara proteccion der aranés: Er aranés, varietat dera lengua occitana pròpria dera Val d’Aran, se regís entad açò que tanh ar us, pera Lei 16/1990, deth 13 de juriòl, sus eth règim especiau dera Val d’Aran, e supletòriament, pes precèptes d’aguesta Lei, es quaus jamès non pòden èster interpretats en perjudici der us der aranés.” Com hem compres lo que escriuen, el valencià es aranés.

Un text en italià del diari Stampa: “La tv iraniana Al Alam mostra «la confessione» dello sconfinamento nelle acque territoriali iraniane. Londra si dice indignata e chiede il rilascio dei marinai arrestati. L'Ue: liberazione immediata”. Tambe l’entenc!

Resumint, el valencià es italià, catala, francés, fabla, aranés, gallec i com tambe els occitans nos entenem puix ya saben, pero a nosatres nos costa mes entendre’ls. Reflexionem, si haguérem patit els valencians un intent d’italisacio durant 30 anys, es dir, que s’ensenyara un hibrit en l’escola -el valencià-italià-, que els mijos de comunicacio escamparen eixe model, que les paraules valencianes aparegueren en diccionaris italians, que les autoctones foren proscrites, que utilisarem lexic transalpi i formes verbals de la peninsula de la bota ¿Es semblaria el valencià a l’italià? Va a ser que sí. ¿I si son la mateixa llengua per a que tant d’intent en convergir? ¿Per que tant d’esforços i millons en capgirar als valencians? Tot obeïx a un proyecte d’ingenieria social. ¿No sera que els membres de les families llingüistiques se pareixen igual que els membres de la familia –l’institucio social-, pero no son iguals? En tot cas, el criteri d’intercomprensio falla mes que una escopeta de fira, a les proves em remet.

Les falacies del catalanisme (I)

Les falacies no existixen en la ciencia, son incompatibles

Per J. Masia

Les falacies son erros en l’argumentacio, per tant en cap moment qui les utilisa ni fa ciencia ni busca la veritat, es troba molt llunt, en l’obscuritat de la manipulacio.

Alguns dels fins de la comunicacio son fer-se entendre’s, transmetre, persuadir, ajudar, aconsellar, conseguir, pero si no es respecten una serie de principis estem front a unes atres formes mes perverses de incomunicacio com la desinformacio o la propaganda. Al no existir retroalimentacio no hi ha discurs ni dialectica, a soles un monolec, i per tant no un dialec fructifer.

Quan no es respecten els principis conversacionals: aportar informacio, dir la veritat, ser clar, estem davant d’atra forma de comunicacio, i es la propaganda la que utilisa molt a sovint el discurs politic o el coloquial en la mida en que es vol persuadir a l’atre.

La ciencia per a evitar i cobrir-se de cometre determinats erros te una filosofia, un metodo i una llogica per a evitar caure en ells. Les falacies no existixen en la ciencia, son incompatibles. Si descobrim que els que se volen passar per cientifics cometen un fum d’este tipo d’erros, haurem de reconeixer que utilisen la ciencia per a fins bastarts, per eixemple per a justificar una ideologia politica o per a realisar un proyecte de transformacio social conegut tambe com ingenieria social. Se tilda d’acientifics a aquells que estan fora dels principis metodologics, filosofics i llogics, pero mostrarem quí està dins i quí està fora i com adjectivar aixina resulta ser una caracteristica de la propaganda que consistix en desprestigiar al contrincant en lloc de rebatre l’argument.

Revisarem a lo llarc d’una serie d’artículs l’intercomprensio llingüistica, el criteri d’autoritat, la peticio de principi i les contradiccions llogiques que cometen de forma sistematica el catalanisme. A soles demane, primer analisar els fet i despres ficar la teoria i no al contrari, perque en la teoria per davant podem justificar qualsevol cosa i nos pot deixar cegos a vore la realitat tal i com es, resulta complicat, pero el contracte va sobre tot als que no pensen com yo. Si volen buscar la veritat o l’erro al final d’estos articuls estaran mes prop.

Es important senyalar que la llogica i les falacies no han segut inventades per mi, per a que me donen la rao, son estudis que comencen des d’Aristotil fins als nostres dies, es una ferramenta en la que es basa qualsevol enunciat que es considere cientific, els resultats del seu exit son obvis. D’aci li prove la seua neutralitat i la utilisarem com element que nos permeta triar quí te rao ¿Els valencianistes o catalanistes? Senyale per adelantat que la rao no servix per a res, es dir, es pot negar, sense cap inconvenient, qualsevol cosa, igual que els revisionistes neguen el genocidi nazi. Freud tenía rao som irracionals, en tot cas, si li volen llevar la rao comencarem pronte.