26 de mai de 2008

Les falacies del catalanisme (V)

L’unitat de la llengua encara està per explicar

La petitio o peticio de principi es comet quan es vol donar per assumit un argument quan precissament es qüestiona, be perque no estiga solidament apoyat, be perque continga erros o be perque no s’explique. Hi ha una peticio quan volen que acceptem de primeres lo que encara està per explicar. No se donen raons, pero construixen tota la teoria o un raonament sobre un assert, opinio que no fonamenten, es dir, volen construir la casa pel sostre i no des de baix. L’atra part vol que es demostre que la casa es construix en ferms pilars.

Ha segut una constant en el valencianisme demanar i senyalar esta qüestio, la comet el catalanisme quan no s’explica per qué en el Regne de Valencia es parla català. Cometen una falacia nomenada circul vicios quan afirmen que aci es parla català perque fon dut i no expliquen cóm i quants vingueren i tornen a “aci es parla català”. Pero cal resoldre cóm i de quína manera. La ciencia no explica a soles efectes, busca les causes.

La demostració irrefutable de que el catalanisme comet esta falacia son els canvis teorics per a demostrar que el valencià es dialecte del català. Volien que acceptarem, de principi, que aci es parlava català, la mostra son les diferents teories propostes (reconquista, substrat, estratistica i repoblacio). Aixina el programa d’investigacio catalaniste anava salvant les deficiencies canviant de teoria quan era refutada pels valencianistes. Qüestio inequivoca es que lo que pretenien que assumirem de principi no estava clar, per aço tant de canvi.

Les quatre teories son: la teoria de la reconquista de Griera, la de substrat romà de Sanchis Guarner, la estrastística de Badia, la de la repoblacio de Guinot, son contradictories entre sí. Com a mostra un boto, escriu Badia, referint-se a la teoria de la reconquista de Griera i a la de substrat pre-romà de Guarner: “D’altra banda, totes dues teories presenten dificultats greus, algunes de tan greus, que a parer meu, les invaliden del tot, fins al punt que, a desgrat d’allò que hi aporten, el tema en resta encara sense explicació plausible […] L’explicació que en dóna la teoria de la reconquesta sembla del tot inadequada”.

Les quantificacions realisades sobre el llibre del repartiment i els llibres d’avehinaments, realisades per Ubieto, Cabanes, Ferrer, Piles o Vidal no confirmen les quantitats aportades per Guinot, pero ademes els llinages dels seus 40.000 repobladors, en dos sigles, no diu res de les següents generacions i menys encara de l’idioma parlat sobre tot, a mida que passen les generacions menys potencia explicativa. Un eixemple, ve un immigrant marroqui, te un fill, que parlarà castellà i per qué no valencià, el nom Mohamed no indica que parle arap, ni tan sols l’orige. So pena, de cometre una atra falacia que ya vorem en un atre articul i es relacionar llengua, religio i etnia, vagen pensant i me conten.

18 de mai de 2008

Les falacies del catalanisme (IV)


El criteri d’autoritat, tambe conegut com ad verecundiam, ex cathedra o magister dixit, es una de les falacies mes comunes, es tracta d’utilisar el nom d’un expert per a tancar una polemica. I aci està l’erro, la ciencia es basa, estrictament, en arguments, no en quí diu qué. La religio en canvi es basa en lo que diga el Papa i mes si utilisa l’infabilitat papal convertida en dogma per Pio IX, en 1870, en el Concili Vatica I.

Resultà molt curios quan la RACV convidà, a les jornades que realisava en Gandia, a Emili Casanova, professor de catala en la nostra universitat i membre de la AVL, nos donà una conferencia sobre la llegitimitat en l’utilisacio de l’articul “lo”, es dir, fonamentà que el seu us era totalment normal perque aixina es mantenia en els parlants i perque ademes existien documents que avalaven la seua existencia. Quan en la tanda de preguntes se li digue que si tan valit era per qué no l’havia utilisat en cap ocasio, contestà que Sanchis Guarner els digue que no el gastaren. Quína coentor. En este cas, el seu professor estava per damunt dels arguments exposts en la dissertacio, lo que es falaç o es infalibilitat papal i que yo sapia a soles en tinguerem a dos valencians al capdavant de l’esglesia.

Atre erro es quan s’utilisa un expert en un area de coneiximent que no es la seua per a concloure una disputa, per molt Einstein que siga no es una autoritat en psicologia. Atre problema argumentatiu es utilisar una cita fora de lloc o que el mateix autor nega en obres posteriors.

El catalanisme repetix sistematicament lo de tota “la romanistica internacional” apoya que el valencià es catala. Afig que A. Mollà anà mes llunt, afirmà que al catalanisme l’apoyava la “filologia universal”, sense comentaris. En un subtipo de l’autoritat, existix l’erroneu argument del numero, es dir, la força de molta gent, com a eixemple podriem citar que en 1980, es celebrà en Palma de Mallorca el “XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica”, d'alli, escriuen que ixque un apoyo a la catalanitat de la nostra llengua pels experts, pero amaguen lo següent, acodiren 723 congressistes. A soles 36 filolecs signaren el document sobre l’unitat del catala front a 687 que no ho feren, es dir, a soles un 5 % estigue a favor i un 95 % o s’abstingue o es declarà en contra. En el curs 2003-2004 hi havia 94 lectorats de catala a universitats de 28 països. Que no estranye ningu que n’ixquen mes. “Poderoso caballero don dinero”.

Ho torne a repetir, la ciencia es basa en arguments, no en el número de gent que apoya una teoria o en el valor dels investigadors.

12 de mai de 2008

Les falacies del catalanisme (III)

El particularisme onomastic

Els estrangers tambe denominaven al nostre idioma com a valencià

Una opinió molt generalisada en el catalanisme es el particularisme onomastic, que consistix en afirmar que quan Joanot Martorell o Antoni Canals explicaven que escrivien en valencià era una forma de dir catala, pero com que hi havia un sentiment de valencianitat, una forta identitat local dels valencians, estos li dien valencià. Si demostrem que no era local, sino que fora del nostre Regne també se li dia valencià, l’argument catalaniste serà erroneu, per a variar.

Es tan perillos com absurt este criteri perque nega lo que afirmen els autors, o siga que quan dic blanc estic dient negre. Si es pot capgirar lo que escric, hem acabat en la comunicacio, hauriem de tornar a les senyals de fum.

Fixem-nos: yo dic que escric en valencià, quan dins de 200 anys lligguen est articul podran dir que l’escric en catala, lo que es inadmissible. ¿Que puc fer per a que es respecte lo que escric? En els catalanistes res. De fet els nostres llibres estan dins del catala per obra i gracia del ISBN, o siga el sistema de catalogacio de llibres. A la nostra Generalitat no li importa que aço ocorrega, aixina es el seu valencianisme d’opereta. ¡Jo tia que gran valencianisme el del PP!

Francesc Eximinis, naixcut sobre 1330 i fallit en 1409, natural de Girona, en la seua obra “Regimen de la cosa pública”, escriu: “que aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus dursbe lo pus mals sonants vocables dels altres, he ha pres los millors...”, etc.

Un monge de Monserrat, al traduir el “Vita Christi de sant Bonaventura”, publicat en Barcelona, en 1522, escriu que: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”

En l’Actes Concili Tarraconense, any 1591, s’escriu: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

Francisco Diago, en el “Libro Primero de la Historia de S. Vicente”, publicat en Barcelona en 1600, escriu que: “Predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...”. En 1609, Francisco de Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” escrigué: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”

¿Si estos autors, son estrangers, qué fan defenent el particularisme onomastic valencià, com poden tindre una forta identitat valenciana o tal psicopatologia? ¡Si aço era un defecte a soles dels valentins! Aixina es com se refuta el seudoargument, adeu... ‘particularisme onomastic’.

7 de mai de 2008

Les falacies del catalanisme (II)

L’intercomprensio llingüistica es insuficient per a mostrar que el valencià es català

Per J. Masia

El criteri d’intercomprensio llingüistica es una de les opinions mes esteses per a provar que el valencià es catala. Consistix en afirmar que si dos modalitats llingüistiques s’entenen son el mateix idioma i sino es aixina estem front a una atra llengua, pero conte contraeixemples que demostre que es invalit com a concepte util. Analisem alguns eixemples:

El cas del Chinenc, son tants dialectes que tenen series dificultats d‘enteniment entre sí. Per tant no serien la mateixa llengua.

En Expolingua estigui parlant en una chica que estava en l’estant del gallec, en valencià a lo llarc de 45 minuts, contant-li la el nostre conflicte, ella digue que m’entenia, per tant el gallec es valencià.

Un tex de fabla aragonesa: “L'Aria de Chobentú de l'Alto Galligo ha imprentato una Achenda Choben ta iste curso escolar, que se distribuye entre a escolanalla de segundaria d'es zentros d'a comarca.”. S’entén, per tant el valencià és també fabla.

Un text en francés: “Exercices gratuits en ligne pour apprendre le français - Al'usage des enseignants et des étudiants qui veulent se perfectionner en français” com selo que vol dir, el valencià es francés.

Anem a reproduir un text en aranés: “Era Lei 1/1998 de 7 de gèr, de politica lingüistica, en sòn article 7 tanben hè referéncia ara proteccion der aranés: Er aranés, varietat dera lengua occitana pròpria dera Val d’Aran, se regís entad açò que tanh ar us, pera Lei 16/1990, deth 13 de juriòl, sus eth règim especiau dera Val d’Aran, e supletòriament, pes precèptes d’aguesta Lei, es quaus jamès non pòden èster interpretats en perjudici der us der aranés.” Com hem compres lo que escriuen, el valencià es aranés.

Un text en italià del diari Stampa: “La tv iraniana Al Alam mostra «la confessione» dello sconfinamento nelle acque territoriali iraniane. Londra si dice indignata e chiede il rilascio dei marinai arrestati. L'Ue: liberazione immediata”. Tambe l’entenc!

Resumint, el valencià es italià, catala, francés, fabla, aranés, gallec i com tambe els occitans nos entenem puix ya saben, pero a nosatres nos costa mes entendre’ls. Reflexionem, si haguérem patit els valencians un intent d’italisacio durant 30 anys, es dir, que s’ensenyara un hibrit en l’escola -el valencià-italià-, que els mijos de comunicacio escamparen eixe model, que les paraules valencianes aparegueren en diccionaris italians, que les autoctones foren proscrites, que utilisarem lexic transalpi i formes verbals de la peninsula de la bota ¿Es semblaria el valencià a l’italià? Va a ser que sí. ¿I si son la mateixa llengua per a que tant d’intent en convergir? ¿Per que tant d’esforços i millons en capgirar als valencians? Tot obeïx a un proyecte d’ingenieria social. ¿No sera que els membres de les families llingüistiques se pareixen igual que els membres de la familia –l’institucio social-, pero no son iguals? En tot cas, el criteri d’intercomprensio falla mes que una escopeta de fira, a les proves em remet.