Tot moviment social es basa en una serie de valors, que son uns principis, unes creences que resulten formar part de l’identitat de les persones o grups socials, i que es valoren de forma positiva. L’humiltat, l’alegria de viure, la bondat, etc., son valors.
Existixen dos valencianismes: el progressiste que es nacionaliste i d’esquerres i el tradicional, el dominant, el mes conegut perque representa a tot el grup social. Aixina el primer que no te poder dins de l’estructura, es invisible, be per ignorancia o per interes extern i/o intern. El conservador manté les glories a Espanya mentres es dedica a fer anticatalanisme i a utilisar el valencià en contades ocasions, destruint aixina una caracteristica de l’influencia: la coherencia. Eixa submissiu incondicional a Espanya es inviable politicament i moralment, la prova es que eixe espai es del PP i per qué no del PSOE. El proyecte nacionaliste ha de ser autonom i suficient. No es pot cantar, com han fets els mes destacats partits politics, considerats valencianistes, UV o Coalicio, que pactaren o pactarien acorts de govern en el PP, el major enemic, en diferencia, de la cultura valenciana. L’indiferenciacio activa el vot util, es destruix una atra clau de l’influencia minoritaria: la diferencia. I encara algu es pregunta per qué anem aixina. No oblide la desinformacio dels mijos de comunicacio adscrits servilment als dos grans partits politics.
Podriem dir allo de que ara el moviment d’esquerres ha d’alçar el solar que ha deixat el valencianisme tradicional, pero com una bomba atomica, molts dels pocs que encara en queden estan sense ganes, sense ilusio, per reconstruir un moviment, que malpensant a soles un poc, es creà ad hoc, per a fer-li el joc als espanyolistes contra els catalanistes. Prova irrefutable es recordar les grans desercions que han anat directament al PP, als braços de la mare, demostrant aixina la permeabilitat de fronteres i els punts ideologics d’encontre. El ridicul nefast de la “nostra” colla en la AVL es una bona mostra, “donde dije digo, digo Diego”.
En el valencianisme alguns no s’han donat conte encara que el model tradicional es inviable i que està des de fa molt de temps en una tendencia cap a l’infern, l’ultim cas el diari “Valencia Hui”, tampoc m’estranya perque a banda de reproduir els mateixos erros del passat, la direccio era contraproduent, per dir-ho en suavitat immerexcuda i extrema u que coneixia la casa.
Al cap i a la fi, tenía rao Fuster quan digue “El País serà d'esquerres o no serà”, hauriem de rectificar, afegint d’una esquerra nacionalista i valencianista, so pena de ser, com volia Fuster una regio de Catalunya vs una regio d’Espanya que en volen uns atres, fals dilema perque ve a ser mes de lo mateix.
Pero en la serie d’articuls que publicarem coneixerem quíns haurien de ser o son els valors adscrits a l’identitat, que pertanyen al ser, que conformen un grup social, marcat per ser doble minoria, una per ser valencianista i dos per ser un model que dins del valencianisme era rebujat sistematicament.
En condicions mes o manco normals, inclus d’emergencia nacional, l’esquerra valencianista havia d’apoyar a la dreta i al contrari, com ocorre en Catalunya, !Che que tot lo que ve d’alli no es roïn!
Existixen dos valencianismes: el progressiste que es nacionaliste i d’esquerres i el tradicional, el dominant, el mes conegut perque representa a tot el grup social. Aixina el primer que no te poder dins de l’estructura, es invisible, be per ignorancia o per interes extern i/o intern. El conservador manté les glories a Espanya mentres es dedica a fer anticatalanisme i a utilisar el valencià en contades ocasions, destruint aixina una caracteristica de l’influencia: la coherencia. Eixa submissiu incondicional a Espanya es inviable politicament i moralment, la prova es que eixe espai es del PP i per qué no del PSOE. El proyecte nacionaliste ha de ser autonom i suficient. No es pot cantar, com han fets els mes destacats partits politics, considerats valencianistes, UV o Coalicio, que pactaren o pactarien acorts de govern en el PP, el major enemic, en diferencia, de la cultura valenciana. L’indiferenciacio activa el vot util, es destruix una atra clau de l’influencia minoritaria: la diferencia. I encara algu es pregunta per qué anem aixina. No oblide la desinformacio dels mijos de comunicacio adscrits servilment als dos grans partits politics.
Podriem dir allo de que ara el moviment d’esquerres ha d’alçar el solar que ha deixat el valencianisme tradicional, pero com una bomba atomica, molts dels pocs que encara en queden estan sense ganes, sense ilusio, per reconstruir un moviment, que malpensant a soles un poc, es creà ad hoc, per a fer-li el joc als espanyolistes contra els catalanistes. Prova irrefutable es recordar les grans desercions que han anat directament al PP, als braços de la mare, demostrant aixina la permeabilitat de fronteres i els punts ideologics d’encontre. El ridicul nefast de la “nostra” colla en la AVL es una bona mostra, “donde dije digo, digo Diego”.
En el valencianisme alguns no s’han donat conte encara que el model tradicional es inviable i que està des de fa molt de temps en una tendencia cap a l’infern, l’ultim cas el diari “Valencia Hui”, tampoc m’estranya perque a banda de reproduir els mateixos erros del passat, la direccio era contraproduent, per dir-ho en suavitat immerexcuda i extrema u que coneixia la casa.
Al cap i a la fi, tenía rao Fuster quan digue “El País serà d'esquerres o no serà”, hauriem de rectificar, afegint d’una esquerra nacionalista i valencianista, so pena de ser, com volia Fuster una regio de Catalunya vs una regio d’Espanya que en volen uns atres, fals dilema perque ve a ser mes de lo mateix.
Pero en la serie d’articuls que publicarem coneixerem quíns haurien de ser o son els valors adscrits a l’identitat, que pertanyen al ser, que conformen un grup social, marcat per ser doble minoria, una per ser valencianista i dos per ser un model que dins del valencianisme era rebujat sistematicament.
En condicions mes o manco normals, inclus d’emergencia nacional, l’esquerra valencianista havia d’apoyar a la dreta i al contrari, com ocorre en Catalunya, !Che que tot lo que ve d’alli no es roïn!
Em pareix que l’estandart de l’esquerra descansa en un solar, quí l’agarrarà, no ho se, atra pregunta es si la dreta regionalista es donara conte del seu fracas sistematic i regular des de fa un sigle, puc contestar, no es donaran conte o es faran els “suecos” i aixina taponaran una vegada mes, als que volen agarrar l’estandart i demostrar que el valencianisme pot ser un moviment progressiste, interessant i que podria en les seues actuacions ensenyar molts valors que brillen per l’absencia en el valencianisme tradicional, i que en bona part nos han dut a les portes de l’extincio.
2 comentários:
Yo crec que la via regionalista està esgotada. Per a votar a una fotocòpia del PP ya tenim al PP i això és algo que es veu elecció darrere elecció.
Lo que no tinc tan clar és que eixe nacionalisme haja de ser d'esquerres. Crec que seria més factible crear un nacionalisme de dretes tenint en conte que l'espai electoral de l'esquerra ya està superocupat (PSOE, EU, Bloc, Verts, ERPV).
Ahí estan els casos de dretes nacionalistes que han triumfat: Vlaams Belang, PNV, CIU, etc. Això sí, perque allí la burguesia no ofrena noves glòries a Espanya.
Mentres aci reconeguem que hi ha publicacions i persones destacades del nacionalisme valencià d'esquerres es mes dificil trobar-ne de dretes, es cert que espai n'hi ha, pero en el "nacionalisme preelectoral valencianiste" del PP es el alfa i l'omega, es dir, estan ben servits. Els partits que nomenes si son d'esquerres, pero en un marc nacional diferent a curt, mig o llarc determini. Eixe factor diferencial, el marc, i molt minoritari es el punt clau, l'exclusivitat, lo que el fa diferent i per tant "votable". Ara toca vore cóm crear consciencia nacional.
Postar um comentário