18 de jul de 2008

Els valors del nacionalisme valencià (II)

Una doble minoria com els nacionalistes tant en la societat, com en el valencianisme crea un personalitat especial. Ya no a soles perque les minories son capaces de ser mes creatives, per vore mes perspectives, i que aço ha segut demostrat experimentalment, sino tambe perque reben castics del propi grup, per alluntar-se del model de valencianisme tradicional activant-se el fenomen “ovella negra”.

L’us del terme consens es deu a que es una paraula d’exit per a neoconservadors, te un electorat, masa, espectadors fidels, que nomes escoltar esta paraula posen en funcionament un proces en contra de la minoria, en contra del punt de vista contrari: tot lo que impedix el consens es demonisa, “son uns violents” se’ls anatematisa. Consens es conformitat que no conversio, el consens es associat a la por a quedar-se fora, els agents socialisadors ya s’encarreguen de que tots sapiam lo que costa el dissens, l’opondre’s al punt de vista majoritari (prejuïns, xenofobia, estigmatisacio, expulsio, arraconament, psicologisacio, denegacio, censura, etc.).

En primer lloc, no cal dir que el consens no requerix un gran treball intelectual, a soles hem de gastar les etiquetes que marquen els liders d’opinio o persones importants, un eixemple es quan Sanchis Guarner qualificà com a violents als que s’opongueren al dictamen del Consell Valencià de Cultura quan l'assunt de creacio de la AVL. El proces activat per la majoria a nivell cognitiu es la comparacio social a on es repara mes en els castics que et poden caure si t’identifiques en la minoria. La critica brilla per la seua absencia, la seua impossible existencia es fruit d’un pensament que no analisa ni estudia el problema en profunditat, tot lo contrari a lo que fa la minoria, que analisa el problema en mes qualitat, mes brillantment.

En primer lloc est illogic argument no te en conte que el consens es una de les eixides a un conflicte, una i no l’unica.

En segon lloc l’heuristic de consens, una de les multiples maneres que tenim d’autoenganyar-nos o que nos enganyen, presupon que la majoria te sempre la rao. No crec que siga necessari argumentar en contra d’esta falacia (erro en l’argumentacio), que prove d’un criteri d’autoritat basat en el numero. Els jueus tambe podran explicar molt be com la majoria nazi no tenía molta rao al voler acabar en ells. O que li ho pregunten a Bruno, a Servet, als exiliats, als homosexuals i a algun atre que s’oponia a la majoria, que mai es pot gastar com a garantia de veritat. Ya Popper avisà sobre els perills de la majoria, vox populi vox dei, que son els que qualsevol persona que raone un poc pot vore. Feyerabend tambe escrigue pagines tractant el fenomen i a on denunciava que el consens entre cientifics “es el resultat d’una decisio politica” i que “l’unanimitat es el resultat d’una serie de prejuïns comuns: sens haver investigat l’objecte s’accepten punts de vista que despres es propaguen en la mateixa autoritat que es desprenen d’un treball d’investigacio minucios”.

Contra el consens, contra el pensament unic, contra l’estereotip i el prejuï social; a favor de la dissidencia, de la llibertat, de la creativitat, de la critica i de l’autonomia es posiciona en fermea el nacionalisme valencià. De la dissidencia i la seua fonamentacio parlarem en el proxim articul. Pensar es dir no.

Nenhum comentário: