12 de nov de 2008

El romanç de la romanistica internacional (II)

Vaja per davant que al catalanisme li es impossible no fer falacies (ya ho demostrat amplament en anteriors articuls). Una falacia es un erro en l’argumentacio, que pot ser fruit de l’ignorancia o de l’intencio de manipular. Els arguments es presenten de forma confusa o en un objectiu instrumental, lo que mostra el despreci per l’exactitut, mes propia de l’activitat cientifica. En tot cas la ciencia no es santa, ni pura, existixen casos com els de Lissenko, com el de Robert Gallo, Ciryl Burt, etc. Com tota activitat humana, està subjecta a ideologies com representen, entre atres, els casos de l’eugenesia o de la frenologia, la primera consistia en esterilisar a aquelles persones deficients, lladres o pobres d’espirit i no començà, com pensen molts en el nazis, no. Els alvançats, foren els EEUU en 1907 i els seguiren atres països desenrollats europeus: Suïssa, Noruega, tambe s’afegiren China, Canada, etc. La frenologia, justificava la superiotat intelectual en virtut de la capacitat craneal, clar que no parlem d’aquells que creïen que eren una raça superior. ¿Que entenia u dels pares del catalanisme polític, Prat de la Riba, quan parlava de “raza antropológica”?


Qualsevol treball cientific ha de respectar determinades ideologies filosofiques, metodologiques i etiques. Quan se pensava que l’homosexualitat era una malaltia, provenia d’una ideologia conservadora coneguda com a darwinisme social, i en tant en quant, com no es podien reproduir entre ells, no calia aplicar-los l’esterilisacio, a soles se’ls estigmatisava, encara que Hitler que tenia una concepcio mes rigida de la raça aria, els exterminava. No creguen que fa poc que no es considera parafília per la potent i sempre cientifica APA (Associacio de Psiquiatria Americana). En el DSM I, l’homosexualitat era catalogada dins de les “alteracions sociopatiques de la personalitat”; en el DSM II era “atres alteracions mentals no psicotiques”, allí es trobava junt a la pedofília, el sadisme, el travestisme, etc.; en el DSM III, la psicopatologia era la “homosexualitat ego-distonica”, que deixava fora de la patologia a la tendencia sexual, pero no a aquelles persones, fonamentalment heterosexuals, que per a excitar-se pensaven en fantasies homosexuals i aço mateixa els creava un malestar. L’ideologia de tota l’investigacio cientifica es indiscutible, ho saben molt be els epistemolecs, fins que l’espirit del temps i les discrepancies de quatre gats, forçaren revisar conceptes anteriorment acceptats de forma indiscutible “per tota la romanistica internacional”, perdo, la ciencia d’eixe moment, en que estaria pensant. Aixina que lo que podem extraure d’est i de molts mes casos, és que lo que la ciencia afirma, no ho es per a tota la vida. Lo que diu la religio si.


Sabent molt poc d’historia de la ciencia podem saber, que la teoria geocentrica de Ptolomeo era indiscutible, i afirmada per tot el mon i per supost, per tota l’infalible “romanistica internacional”.


En el cas valencià, dona igual lo que diguen els parlants, qui manen son els filòlecs. ¿Qui o que diu lo de la sobirania residix en el poble?. ¿Podria ser que la democracia es base en eixe principi?. ¿No es aixina?. ¿Tornem al govern dels mes sabuts de Plato?. ¿Li ho preguntem a Popper, a vore que opinava d’aço en la “Societat oberta i els seus enemics”?. En la nostra nacio, els mes sabuts i els unics que tenen carreres son els catalanistes, els atres no. Aixina practiquen la ciencia posit de “quita y pon”, no la tens tu, la tinc yo. Es veu que fora d’a on ells estan, o de l’Avinguda Blasco Ibañez no es pot fer ciencia, has d’anar com a minim al hall de la facultat, una vegada dins la ciencia t’allumena i ya estas capacitat per a investigar. Inclus, aniria mes llunt, afirme que no es una qüestio d’ubicacio física, perque tambe han hagut prestigiosos professors universitaris que defenen l’autoctonia del valencià, per tant, els catalanistes duen damunt la ciencia, en el fege o en un atre orgue, perque parlen a on parlen, ho fan sempre de manera cientifica.


D’aci es deriva una qüestio fonamental com es que dona igual quanta gent o de quína categoria o estatus apoyen una teoria, l’erro es falaç, es nomena criteri d’autoritat basat en el numero. La ciencia en sentit estricte depen de la calitat dels arguments, no del numero de gent, i sino, haurem d’admetre que Galileo no tenia rao.

Els que no opinem com ells... som fascistes, retrograts, cavernicoles i nos traguerem el titul en l’Universitat Bananera de Tombuctu.


Si les falacies son erros en l’argumentacio, i si el coneiximent d’estos erros no esta subjecte a cap secta o estadi intelectual divi, sino que qualsevol persona pot comprar-se un llibre de falacies, si es seguixen cometent, es perque no es vol raonar. Es a soles la mostra d’un intent de manipulacio i desinformacio. Quan s’utilisa la ciencia es en contra dels seus principis, estem front de lo que es nomena cientifisme, quan un proyecte politic utilisa com a instrument la ciencia, estem front a una perversio.


Quan s’ataca a una minoria, i es vol conseguir que esta no influïxca, el millor sistema rep el nom de psicologisacio. Consistix en acusar als components del grup de tindre psicopatologies o desviacions, i l’atra estrategia es la denegacio, que tracta de desacreditar el mensage calificant-lo d’acientific, confus o illogic. Sempre es fa d’esta manera. Ha d’haver una atra condicio: el poder, el domini del sistema castic-recompenses. Si eres catalaniste, podras ser professor universitari, si no ho eres, es impossible. Si eres valencianiste, eres d’extrema dreta, com quasi ningú vol ser d’esta ideologia, es una manera de reduir el contacte en la gent. Al cap i a la fi es comet una atra falacia, en concret la coneguda com ad hominem, que es comet quan s’insulta, quan no es tracta de raonar ni d’aportar arguments, pero com aço no es fa, es una atra mostra inequivoca d’un proces de manipulacio.


La falacia d’autoritat funciona, si la gent se la creu, clar, pero, a soles han llegit uns llibres, i no estan per la faena de deixar-se dur per la curiositat o l’autoestima que supon, dependre d’u mateix i no deixar-se’n dur per uns atres, o la valentia que fa falta quan s’enfronta u en el poder. Una atra cosa, la ciencia no florix entre tanta falacia, se mor.

13 de out de 2008

El romanç de la romanistica internacional (I)

A soles 36 de 723 filolecs recolzaren l’unitat de la llengua

No hem de caure en acceptar arguments falaços, com el de ‘tota la romanística internacional defén l’unitat del català’, quan no hi cap text firmat en esta direccio, no importa el numero en ciencia, a soles son rellevants els arguments i sino que li ho pregunten a Galileo Galilei, Giordano Bruno o Einstein entre tants atres. En abril de 1980, es celebrà en Palma de Mallorca el “XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica”, acodiren 723 congressistes, al finalisar els actes, els catalanistes volgueren que els firmaren un document el qual reproduïxc: “Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística.”. Convindrem que alli no estaven tots el romanistes, a soles estaven 723, ni estava l’essencia de la romanistica internacional, ni surava com a un ent etereu o metafisic. A soles 36 filolecs signaren el document front a 687 que no ho feren, es dir, a soles un 5 % estigue a favor i un 95 % o s’abstingue o es declarà en contra. Ni tots els romanistes estaven alli, ni tots els que estaven allí els votaren.

Sería interessant saber, quína relacio mantenen o quíns documents han estudiat, i sobretot quants llibres han llegit de la tesis oposta, perque clar, en ciencia s’han de complir una serie de garanties, entre elles, llegir tambe als que no opinen com tu, perque la dialectica, el debat i la discussio es lo que caracterisa l’activitat científica, i no com creuen alguns; el consens, el pensament unic i la falacia d’oblidar alternatives. La Generalitat catalana ha gastat millons d’euros en beques, llectors en universitats, en creacions de catedres, en conferencies, en seminaris, en premis, en congressos, en publicacions de revistes, en llibres, etc. Es facilment deduible que algu els apoye, lo estrany es que no en siguen més.

La ciencia no depen de quants investigadors defenguen una postura o teoria, repetixc, no es una qüestio de numero, depen de la calitat dels arguments exposts. Creure lo contrari, es cometre la falacia d’autoritat i la falacia de número, el catalanisme està farcit d’elles com ya he demostrat en una serie d’articuls anteriors.

Aixina que deixem-nos del romanç de la romanistica internacional. Ara que ya ho saben no hi ha mes cego que el que no vol vore.

27 de set de 2008

La Real Senyera de Borriana

En 1348 duya la franja blava abans que la del Cap i Casal

Podria estranyar el que Borriana obtinguera abans que el Cap i Casal tal privilegi real, pero, ¿Fon una traïcio a part del poble valencià o una llealtat al rei lo que dugue als borrianencs a obtindre la concessio de Pere II el Cerimonios? Decidixquen vostes.

La nomenada guerra de l’Unio començà en 1347, i finalisà en decembre de 1348, fon una revolta popular dels ciutadans, sobretot dels burguesos que s’enfrontarien a una corona que pretenia ser centralista i autoritaria. El rei es situava llunt del model pactiste i respecte al dels Furs, a la soberania de les corts, a la justícia i a uns atres orguens administratius. L’alçament dels valencians contra ell no fon unanim, hi hagueren poblacions que es situaren al costat del rei com per eixemple Xativa, Morella, Alpont, Vilarreal i Borriana. Es podria dir que es converti, en certa manera en una guerra civil, encara que no tot el mon lluita, la noblea s’abstingue de participar, aixina com l’esglesia. El premi del rei fon per ajudar-li a guanyar a les forces sublevades.

El 11 de juliol de 1348, la Vila de Borriana rebe per part de Pere II les corones i el blau pel soport al rei en la guerra de l’Unio (1347-1349). En 1563, Martí de Viciana, escriu en castellà, en la seua “Cronica de Valencia”, a on arreplega les raons aduïdes pel rei i arriba a la conclusio que “Por tanto como se hos deva por este derecho corona de justicia por el servicio que en estas cosas a la real corona haveys hecho: hos concedemos por vuestros merecimientos, que podays tomar por seña y armas de la corona y honraros con ella, señaladamente para que vosotros y vuestros sucessores perpetuament se puedan alabar de semejante blasón de honra”.

Mes avant afig en qué consistiria el privilegi: “la vandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba, la qual añadidura este teñida de color Azul, del qual los antiguos reyes de Aragón nuestros antecessores ilustres solian sus vanderas vencedoras llevar. Y mas que en la dicha añadidura del sobre dicho color, se sobrepongan, o entrexeran, o se pinten en linea recta tres coronas reales de oro”, una pel rei, una atra pel princip i una atra per la reina. Haurien de passar casi 30 anys per a que, com molt be afirma l’historiador Atienza, rebera el mateix privilegi el Cap i Casal, en 1377, el motiu de per qué ara si tocava, es perque el rei ya els havia perdonat, pero esta es una atra historia.

12 de set de 2008

El principi d’incompetencia de Peter

Peter escrigue que “En una jerarquia, tot empleat tendix a ascendir fins al seu nivell d’incompetencia”. ¿Tenia rao? Mes que un sant.

Tenim a 25.000 chiquets en barracons, el de Tomas de Montanyana està catalagot pels bombers com a perillos, pero no passa res, en Catarroja n’hi ha un que està provisional 30 anys com el zoo de Valencia; els jovens valencians se situen en el penultim lloc de les autonomies en quant a resultats, som dels pijors d’Europa en acabar en un titul escolar. I aci lo que importa es donar classe en angles en dos professors, ole!

Els professor demanen jornada intensiva, ¡Pero si treballen 175 dies a l’any! es dir menys de la mitat d’un any i cobren com si el treballaren tot, increible, pero damunt demanen tindre les vesprades lliures, aixina els chiquets al carrer, perque els pares treballen, com la majoria, a jornada partida. Mes val que es preocuparen per millorar l’ensenyança. En lloc de saber per qué les chiquetes vasques trauen prou millors notes que els jovens valencians, aci discutim quans professors han de donar una assignatura maldita creada pel dimoni “Educacio per a la ciudatania”, i damunt en angles. Mentres tant, la desconeguda, l’esglesia catolica cridant i apoyant l’insubmissio a l’assignatura del govern, ya m’agradaria que hagueren segut igual de rebels en unes atres causes com el nazisme o l‘homofobia.

Les qüestions de fondo es queden atra vegada sense investigar, sense analisar, al remat sense solucio i els enfrontaments politics en primera llinia del diaris.

¿Quína diferencia n’hi ha entre Palin i Chavez? Ella, la candidata a la vicepresidencia de EEUU, no descarta la guerra contra Rusia, li van els rifles, vol que s’ensenye el creacionisme i damunt diu que els soldats van a Irak per manament de Deu (sic). Chavez, l’ellumenat, ha dit l’enesima “yanquis de merda”, a vore si nos aclarim… son el mateix fem, encara que ella es mes perillosa.

Blanco, del PSOE, en plena crisis, nos diu que “vivim millor que mai” (¿Es diferencia molt del “Espanya va be”?); Obama diu que si un porc es pinta els llavis, porc es queda, tot el mon sabia que apuntava a Palin menys ell que vol negar lo que es obvi que se li calfà el morro.

El govern de EEUU ha anat a intervindre les empreses hipotecaries mes grans del pais, Fannie Mae y Freddie Mac que garantisaven hipoteques per 5.3 billons de dolars, quasi res, injectaran 100.000 millons de dolars a cadascuna. Els hi haura que pagaran doble, la lletra i ademes en el seus imposts per a resurar-les, es de risa. Una roïna politica crediticia de un consell d’administracio privat la paguen els ciutadans, no trobe la relacio, que si llectors, la maxima de les empreses es privatisar els beneficis i socialisar els deutes. O siga tot lo contrari que propugnen el neocons, la lliure competencia, i l’autorregulacio del mercat. S’agarra abans a un mentiros que a un coixo. Aci tenim als empresaris especuladors de la construccio que demanen ajudes del govern, es dir, diners nostres quan s’ha forrat a costa de les nostres boljaques. El conseller valencià Gerardo Camps, el llest, demana que el ERE que fara Ford no es per a “dramatisar”, clar que no! Perque en son 1.300 drames al carrer. Ell no es quedara sense treball. Solbes rectificà i digue que no fon encertat negar la crisis, tant la negà que no existi i a bou passat prenen mides, en lloc d’haver-se preparat i previndre. No oblidem el repartiment del CGPJ per dos partits majoritaris complint aixina la maxima democratica, a oblidar, la divisio fonamental dels tres poders ¿Montesquieu no es un vi frances?

Lo pijor de tot es que la gent els seguix votant, pero ¡Per favor un poc de critica i autocritica! Que encara que se que la conducta de vot es irracional, encara vullc tindre minimes esperances en el sapiens sapiens. ¿Me deixaran? Ho se, ho se “Mi gozo en un pozo”.

Millor sera que me fiquen en l’accelerador de particules a vore si en lloc de crear-se un forat negre, me apareix un cuc i me’n vaig a fer la ma a un atre planeta i vosatres mentres pugau tireu a correr i no mireu cap arrere o vos convertireu en una estatua de sal.

21 de ago de 2008

Els valors del nacionalisme valencià (III)

El pancatalanisme o l’espanyolisme han difos, inculcat i escampat sempre una image de subjugacio constant dels valencians, han intentat desfer una consciencia colectiva, una identitat social positiva. Aixina han creat una majoria social acritica i alienada per dos discursos d’autoodi, el fi era tindre una geisha, i mantic que ni existix una comunitat de desti en Catalunya com afirmen els seus historicistes, ni Espanya s’ha caracterisat per respectar la nostra idiosincrasia perque tant sols volia l’uniformitat en base a les lleis de Castella. El cel, per a mi, pot esperar, les ofrenes tambe.

Ya hem parlat de la falacia d’autoritat, en concret del seu subtipo, la de numero de persones que apoyen una tesis. No importa el numero de persones que apoyen una tesis a soles han d’importar els arguments. La justificacio moral prove de les minories liderades per Mandela, Luther King o Solzhenitsin. Com diria Morin, la meua esperança es fonamenta en lo improvable. Muguerza apostarà front a la claudicacio per la dissidencia, per l’autonomia moral, “Per molt majoritariament apoyada que estiga una decisio colectiva, l’individu (...) es trobará sempre autorisat a dir "no" quan aixina li ho exigixca la seua conciencia. En un cas aixina, i qualsevol que siga el grau de cohesio social regnant es trobarà moralment autorisat, i fins moralment obligat, a dissentir“. Com diu Pinillos: la presuncio de que “la teoria de la racionalitat en si conduix al consens es falsa”.

Zalantzamendi preguntà: "Pero el naturaliste o l'historiciste sempre podran dir que eixos preceptes, que el subjecte creu assumir lliurement, li estan sent en rigor imposts -o vedats, si lo que fa es rebujar-los- en virtut de condicionaments naturals o historics". Respon Muguerza "Pot ser puguen dir aço si de lo que es tracta es d’explicar causalment la conducta del subjecte en "tercera persona". Pero cap subjecte en primera persona, aço es, ningun subjecte moral podra afirmar de si "No pogui actuar de atra manera com ho fiu" o "les circunstancies, naturals o historiques, m'obligaren a actuar d'eixa manera" sense incorrer en lo que Sartre nomenava "mala fe". Es dir, sense declinar la responsabilitat pel seus actes i, per lo que, sense abdicar de la seua llibertat, que es justament la que fa d'ell un subjecte moral.

El coneiximent, el dubte i la critica son la base dels moviments minoritaris com la seua perseverancia i coherencia. Els mensages en negatiu no son els mes recomendables pero tampoc son un recurs a evitar en la mida en que una minoria ha de crear conflicte per a aixina mostrar-se visible i influir. En moltes ocasions el “positivisme” no es suficient, correm tambe el perill de que s’ajunten dissidents estetics que no etics, que els n’hi ha. La minoria per a consolidar-se, per a creixer, per a enfortir-se ha de sentir-se marginada, esta situacio d’injusticia es la motivacio del canvi social.

Una vida regalada, una vida a lo Paris Hilton, no crea rebels en causa. Estar al marge i patir el poder del sistema de recompenses beneficis crea una personalitat autentica perque favorix el desenroll de les variables psicologiques necessaries per a introduir en la societat la llavor de la seua renovacio.

L’autonomia moral hauria, per tant de ser una caracteristica mes del moviment valencianiste llunt de l’huraca centraliste subjugador. Esta creença en les possibilitats dels propis valencians per damunt de tot, es lo que nos situara en la pole position o simplement no nos permetra estar presents en els jocs olimpics, perque no nos hem classificat, atres nos representen. Al cap i a la fi nos enfrontem a un dilema per a sopar, segons Solzhenitsin "Ara hem de triar de forma molt rigorosa entre l'imperi, que sobre tot nos destruix a nosatres mateixos, i la salvacio espiritual i fisica del nostre propi poble".

18 de jul de 2008

Els valors del nacionalisme valencià (II)

Una doble minoria com els nacionalistes tant en la societat, com en el valencianisme crea un personalitat especial. Ya no a soles perque les minories son capaces de ser mes creatives, per vore mes perspectives, i que aço ha segut demostrat experimentalment, sino tambe perque reben castics del propi grup, per alluntar-se del model de valencianisme tradicional activant-se el fenomen “ovella negra”.

L’us del terme consens es deu a que es una paraula d’exit per a neoconservadors, te un electorat, masa, espectadors fidels, que nomes escoltar esta paraula posen en funcionament un proces en contra de la minoria, en contra del punt de vista contrari: tot lo que impedix el consens es demonisa, “son uns violents” se’ls anatematisa. Consens es conformitat que no conversio, el consens es associat a la por a quedar-se fora, els agents socialisadors ya s’encarreguen de que tots sapiam lo que costa el dissens, l’opondre’s al punt de vista majoritari (prejuïns, xenofobia, estigmatisacio, expulsio, arraconament, psicologisacio, denegacio, censura, etc.).

En primer lloc, no cal dir que el consens no requerix un gran treball intelectual, a soles hem de gastar les etiquetes que marquen els liders d’opinio o persones importants, un eixemple es quan Sanchis Guarner qualificà com a violents als que s’opongueren al dictamen del Consell Valencià de Cultura quan l'assunt de creacio de la AVL. El proces activat per la majoria a nivell cognitiu es la comparacio social a on es repara mes en els castics que et poden caure si t’identifiques en la minoria. La critica brilla per la seua absencia, la seua impossible existencia es fruit d’un pensament que no analisa ni estudia el problema en profunditat, tot lo contrari a lo que fa la minoria, que analisa el problema en mes qualitat, mes brillantment.

En primer lloc est illogic argument no te en conte que el consens es una de les eixides a un conflicte, una i no l’unica.

En segon lloc l’heuristic de consens, una de les multiples maneres que tenim d’autoenganyar-nos o que nos enganyen, presupon que la majoria te sempre la rao. No crec que siga necessari argumentar en contra d’esta falacia (erro en l’argumentacio), que prove d’un criteri d’autoritat basat en el numero. Els jueus tambe podran explicar molt be com la majoria nazi no tenía molta rao al voler acabar en ells. O que li ho pregunten a Bruno, a Servet, als exiliats, als homosexuals i a algun atre que s’oponia a la majoria, que mai es pot gastar com a garantia de veritat. Ya Popper avisà sobre els perills de la majoria, vox populi vox dei, que son els que qualsevol persona que raone un poc pot vore. Feyerabend tambe escrigue pagines tractant el fenomen i a on denunciava que el consens entre cientifics “es el resultat d’una decisio politica” i que “l’unanimitat es el resultat d’una serie de prejuïns comuns: sens haver investigat l’objecte s’accepten punts de vista que despres es propaguen en la mateixa autoritat que es desprenen d’un treball d’investigacio minucios”.

Contra el consens, contra el pensament unic, contra l’estereotip i el prejuï social; a favor de la dissidencia, de la llibertat, de la creativitat, de la critica i de l’autonomia es posiciona en fermea el nacionalisme valencià. De la dissidencia i la seua fonamentacio parlarem en el proxim articul. Pensar es dir no.

7 de jul de 2008

Els valors del nacionalisme valencià (I)

Tot moviment social es basa en una serie de valors, que son uns principis, unes creences que resulten formar part de l’identitat de les persones o grups socials, i que es valoren de forma positiva. L’humiltat, l’alegria de viure, la bondat, etc., son valors.

Existixen dos valencianismes: el progressiste que es nacionaliste i d’esquerres i el tradicional, el dominant, el mes conegut perque representa a tot el grup social. Aixina el primer que no te poder dins de l’estructura, es invisible, be per ignorancia o per interes extern i/o intern. El conservador manté les glories a Espanya mentres es dedica a fer anticatalanisme i a utilisar el valencià en contades ocasions, destruint aixina una caracteristica de l’influencia: la coherencia. Eixa submissiu incondicional a Espanya es inviable politicament i moralment, la prova es que eixe espai es del PP i per qué no del PSOE. El proyecte nacionaliste ha de ser autonom i suficient. No es pot cantar, com han fets els mes destacats partits politics, considerats valencianistes, UV o Coalicio, que pactaren o pactarien acorts de govern en el PP, el major enemic, en diferencia, de la cultura valenciana. L’indiferenciacio activa el vot util, es destruix una atra clau de l’influencia minoritaria: la diferencia. I encara algu es pregunta per qué anem aixina. No oblide la desinformacio dels mijos de comunicacio adscrits servilment als dos grans partits politics.

Podriem dir allo de que ara el moviment d’esquerres ha d’alçar el solar que ha deixat el valencianisme tradicional, pero com una bomba atomica, molts dels pocs que encara en queden estan sense ganes, sense ilusio, per reconstruir un moviment, que malpensant a soles un poc, es creà ad hoc, per a fer-li el joc als espanyolistes contra els catalanistes. Prova irrefutable es recordar les grans desercions que han anat directament al PP, als braços de la mare, demostrant aixina la permeabilitat de fronteres i els punts ideologics d’encontre. El ridicul nefast de la “nostra” colla en la AVL es una bona mostra, “donde dije digo, digo Diego”.

En el valencianisme alguns no s’han donat conte encara que el model tradicional es inviable i que està des de fa molt de temps en una tendencia cap a l’infern, l’ultim cas el diari “Valencia Hui”, tampoc m’estranya perque a banda de reproduir els mateixos erros del passat, la direccio era contraproduent, per dir-ho en suavitat immerexcuda i extrema u que coneixia la casa.

Al cap i a la fi, tenía rao Fuster quan digue “El País serà d'esquerres o no serà”, hauriem de rectificar, afegint d’una esquerra nacionalista i valencianista, so pena de ser, com volia Fuster una regio de Catalunya vs una regio d’Espanya que en volen uns atres, fals dilema perque ve a ser mes de lo mateix.

Pero en la serie d’articuls que publicarem coneixerem quíns haurien de ser o son els valors adscrits a l’identitat, que pertanyen al ser, que conformen un grup social, marcat per ser doble minoria, una per ser valencianista i dos per ser un model que dins del valencianisme era rebujat sistematicament.

En condicions mes o manco normals, inclus d’emergencia nacional, l’esquerra valencianista havia d’apoyar a la dreta i al contrari, com ocorre en Catalunya, !Che que tot lo que ve d’alli no es roïn!
Em pareix que l’estandart de l’esquerra descansa en un solar, quí l’agarrarà, no ho se, atra pregunta es si la dreta regionalista es donara conte del seu fracas sistematic i regular des de fa un sigle, puc contestar, no es donaran conte o es faran els “suecos” i aixina taponaran una vegada mes, als que volen agarrar l’estandart i demostrar que el valencianisme pot ser un moviment progressiste, interessant i que podria en les seues actuacions ensenyar molts valors que brillen per l’absencia en el valencianisme tradicional, i que en bona part nos han dut a les portes de l’extincio.