El pancatalanisme o l’espanyolisme han difos, inculcat i escampat sempre una image de subjugacio constant dels valencians, han intentat desfer una consciencia colectiva, una identitat social positiva. Aixina han creat una majoria social acritica i alienada per dos discursos d’autoodi, el fi era tindre una geisha, i mantic que ni existix una comunitat de desti en Catalunya com afirmen els seus historicistes, ni Espanya s’ha caracterisat per respectar la nostra idiosincrasia perque tant sols volia l’uniformitat en base a les lleis de Castella. El cel, per a mi, pot esperar, les ofrenes tambe.
Ya hem parlat de la falacia d’autoritat, en concret del seu subtipo, la de numero de persones que apoyen una tesis. No importa el numero de persones que apoyen una tesis a soles han d’importar els arguments. La justificacio moral prove de les minories liderades per Mandela, Luther King o Solzhenitsin. Com diria Morin, la meua esperança es fonamenta en lo improvable. Muguerza apostarà front a la claudicacio per la dissidencia, per l’autonomia moral, “Per molt majoritariament apoyada que estiga una decisio colectiva, l’individu (...) es trobará sempre autorisat a dir "no" quan aixina li ho exigixca la seua conciencia. En un cas aixina, i qualsevol que siga el grau de cohesio social regnant es trobarà moralment autorisat, i fins moralment obligat, a dissentir“. Com diu Pinillos: la presuncio de que “la teoria de la racionalitat en si conduix al consens es falsa”.
Zalantzamendi preguntà: "Pero el naturaliste o l'historiciste sempre podran dir que eixos preceptes, que el subjecte creu assumir lliurement, li estan sent en rigor imposts -o vedats, si lo que fa es rebujar-los- en virtut de condicionaments naturals o historics". Respon Muguerza "Pot ser puguen dir aço si de lo que es tracta es d’explicar causalment la conducta del subjecte en "tercera persona". Pero cap subjecte en primera persona, aço es, ningun subjecte moral podra afirmar de si "No pogui actuar de atra manera com ho fiu" o "les circunstancies, naturals o historiques, m'obligaren a actuar d'eixa manera" sense incorrer en lo que Sartre nomenava "mala fe". Es dir, sense declinar la responsabilitat pel seus actes i, per lo que, sense abdicar de la seua llibertat, que es justament la que fa d'ell un subjecte moral.
El coneiximent, el dubte i la critica son la base dels moviments minoritaris com la seua perseverancia i coherencia. Els mensages en negatiu no son els mes recomendables pero tampoc son un recurs a evitar en la mida en que una minoria ha de crear conflicte per a aixina mostrar-se visible i influir. En moltes ocasions el “positivisme” no es suficient, correm tambe el perill de que s’ajunten dissidents estetics que no etics, que els n’hi ha. La minoria per a consolidar-se, per a creixer, per a enfortir-se ha de sentir-se marginada, esta situacio d’injusticia es la motivacio del canvi social.
Una vida regalada, una vida a lo Paris Hilton, no crea rebels en causa. Estar al marge i patir el poder del sistema de recompenses beneficis crea una personalitat autentica perque favorix el desenroll de les variables psicologiques necessaries per a introduir en la societat la llavor de la seua renovacio.
L’autonomia moral hauria, per tant de ser una caracteristica mes del moviment valencianiste llunt de l’huraca centraliste subjugador. Esta creença en les possibilitats dels propis valencians per damunt de tot, es lo que nos situara en la pole position o simplement no nos permetra estar presents en els jocs olimpics, perque no nos hem classificat, atres nos representen. Al cap i a la fi nos enfrontem a un dilema per a sopar, segons Solzhenitsin "Ara hem de triar de forma molt rigorosa entre l'imperi, que sobre tot nos destruix a nosatres mateixos, i la salvacio espiritual i fisica del nostre propi poble".
Ya hem parlat de la falacia d’autoritat, en concret del seu subtipo, la de numero de persones que apoyen una tesis. No importa el numero de persones que apoyen una tesis a soles han d’importar els arguments. La justificacio moral prove de les minories liderades per Mandela, Luther King o Solzhenitsin. Com diria Morin, la meua esperança es fonamenta en lo improvable. Muguerza apostarà front a la claudicacio per la dissidencia, per l’autonomia moral, “Per molt majoritariament apoyada que estiga una decisio colectiva, l’individu (...) es trobará sempre autorisat a dir "no" quan aixina li ho exigixca la seua conciencia. En un cas aixina, i qualsevol que siga el grau de cohesio social regnant es trobarà moralment autorisat, i fins moralment obligat, a dissentir“. Com diu Pinillos: la presuncio de que “la teoria de la racionalitat en si conduix al consens es falsa”.
Zalantzamendi preguntà: "Pero el naturaliste o l'historiciste sempre podran dir que eixos preceptes, que el subjecte creu assumir lliurement, li estan sent en rigor imposts -o vedats, si lo que fa es rebujar-los- en virtut de condicionaments naturals o historics". Respon Muguerza "Pot ser puguen dir aço si de lo que es tracta es d’explicar causalment la conducta del subjecte en "tercera persona". Pero cap subjecte en primera persona, aço es, ningun subjecte moral podra afirmar de si "No pogui actuar de atra manera com ho fiu" o "les circunstancies, naturals o historiques, m'obligaren a actuar d'eixa manera" sense incorrer en lo que Sartre nomenava "mala fe". Es dir, sense declinar la responsabilitat pel seus actes i, per lo que, sense abdicar de la seua llibertat, que es justament la que fa d'ell un subjecte moral.
El coneiximent, el dubte i la critica son la base dels moviments minoritaris com la seua perseverancia i coherencia. Els mensages en negatiu no son els mes recomendables pero tampoc son un recurs a evitar en la mida en que una minoria ha de crear conflicte per a aixina mostrar-se visible i influir. En moltes ocasions el “positivisme” no es suficient, correm tambe el perill de que s’ajunten dissidents estetics que no etics, que els n’hi ha. La minoria per a consolidar-se, per a creixer, per a enfortir-se ha de sentir-se marginada, esta situacio d’injusticia es la motivacio del canvi social.
Una vida regalada, una vida a lo Paris Hilton, no crea rebels en causa. Estar al marge i patir el poder del sistema de recompenses beneficis crea una personalitat autentica perque favorix el desenroll de les variables psicologiques necessaries per a introduir en la societat la llavor de la seua renovacio.
L’autonomia moral hauria, per tant de ser una caracteristica mes del moviment valencianiste llunt de l’huraca centraliste subjugador. Esta creença en les possibilitats dels propis valencians per damunt de tot, es lo que nos situara en la pole position o simplement no nos permetra estar presents en els jocs olimpics, perque no nos hem classificat, atres nos representen. Al cap i a la fi nos enfrontem a un dilema per a sopar, segons Solzhenitsin "Ara hem de triar de forma molt rigorosa entre l'imperi, que sobre tot nos destruix a nosatres mateixos, i la salvacio espiritual i fisica del nostre propi poble".
Nenhum comentário:
Postar um comentário