El particularisme onomastic
Els estrangers tambe denominaven al nostre idioma com a valencià
Una opinió molt generalisada en el catalanisme es el particularisme onomastic, que consistix en afirmar que quan Joanot Martorell o Antoni Canals explicaven que escrivien en valencià era una forma de dir catala, pero com que hi havia un sentiment de valencianitat, una forta identitat local dels valencians, estos li dien valencià. Si demostrem que no era local, sino que fora del nostre Regne també se li dia valencià, l’argument catalaniste serà erroneu, per a variar.
Es tan perillos com absurt este criteri perque nega lo que afirmen els autors, o siga que quan dic blanc estic dient negre. Si es pot capgirar lo que escric, hem acabat en la comunicacio, hauriem de tornar a les senyals de fum.
Fixem-nos: yo dic que escric en valencià, quan dins de 200 anys lligguen est articul podran dir que l’escric en catala, lo que es inadmissible. ¿Que puc fer per a que es respecte lo que escric? En els catalanistes res. De fet els nostres llibres estan dins del catala per obra i gracia del ISBN, o siga el sistema de catalogacio de llibres. A la nostra Generalitat no li importa que aço ocorrega, aixina es el seu valencianisme d’opereta. ¡Jo tia que gran valencianisme el del PP!
Francesc Eximinis, naixcut sobre 1330 i fallit en 1409, natural de Girona, en la seua obra “Regimen de la cosa pública”, escriu: “que aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus dursbe lo pus mals sonants vocables dels altres, he ha pres los millors...”, etc.
Un monge de Monserrat, al traduir el “Vita Christi de sant Bonaventura”, publicat en Barcelona, en 1522, escriu que: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”
En l’Actes Concili Tarraconense, any 1591, s’escriu: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.
Francisco Diago, en el “Libro Primero de la Historia de S. Vicente”, publicat en Barcelona en 1600, escriu que: “Predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...”. En 1609, Francisco de Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” escrigué: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”
Els estrangers tambe denominaven al nostre idioma com a valencià
Una opinió molt generalisada en el catalanisme es el particularisme onomastic, que consistix en afirmar que quan Joanot Martorell o Antoni Canals explicaven que escrivien en valencià era una forma de dir catala, pero com que hi havia un sentiment de valencianitat, una forta identitat local dels valencians, estos li dien valencià. Si demostrem que no era local, sino que fora del nostre Regne també se li dia valencià, l’argument catalaniste serà erroneu, per a variar.
Es tan perillos com absurt este criteri perque nega lo que afirmen els autors, o siga que quan dic blanc estic dient negre. Si es pot capgirar lo que escric, hem acabat en la comunicacio, hauriem de tornar a les senyals de fum.
Fixem-nos: yo dic que escric en valencià, quan dins de 200 anys lligguen est articul podran dir que l’escric en catala, lo que es inadmissible. ¿Que puc fer per a que es respecte lo que escric? En els catalanistes res. De fet els nostres llibres estan dins del catala per obra i gracia del ISBN, o siga el sistema de catalogacio de llibres. A la nostra Generalitat no li importa que aço ocorrega, aixina es el seu valencianisme d’opereta. ¡Jo tia que gran valencianisme el del PP!
Francesc Eximinis, naixcut sobre 1330 i fallit en 1409, natural de Girona, en la seua obra “Regimen de la cosa pública”, escriu: “que aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus dursbe lo pus mals sonants vocables dels altres, he ha pres los millors...”, etc.
Un monge de Monserrat, al traduir el “Vita Christi de sant Bonaventura”, publicat en Barcelona, en 1522, escriu que: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”
En l’Actes Concili Tarraconense, any 1591, s’escriu: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.
Francisco Diago, en el “Libro Primero de la Historia de S. Vicente”, publicat en Barcelona en 1600, escriu que: “Predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...”. En 1609, Francisco de Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” escrigué: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”
¿Si estos autors, son estrangers, qué fan defenent el particularisme onomastic valencià, com poden tindre una forta identitat valenciana o tal psicopatologia? ¡Si aço era un defecte a soles dels valentins! Aixina es com se refuta el seudoargument, adeu... ‘particularisme onomastic’.
6 comentários:
Ara que comentes el tema dels noms, es curios com volen intentar clavar la "doble denominació" català-valencià una cosa que no qualla ni a la de tres. L'ultima ha segut casi esperpentic, en un forum comentaven que un politic de la "catalunya nort" havia parlat en "valencià" en el parlament frances. Evidentment, eixa idea ha sorgit d'aci, els catalans ni se'ls passa pel cap pensar que eixe home ha parlat en valencià.
¿Que te pareixen eixes situacions? surrealistes veritat?
Una de les tecniques de la propaganda es identificar elements heterogeneus en una mateixa categoria, per eixemple: terrorisme islamiste o la doble denominacio que comentes, el fi es que els dos elements es vegen units indefugiblement i que al remat resulten ser sinonims.
L'hermeneutica, a través de la fonamentacio, intenta descobrir, explicar, el significat profundo dels passages dels autors o les seues intencions, en cap moment preten dir que quan Kant dia noumeno volia dir fenomen o al contrari, perque sino...
No vullc que penses que em clave on no em demanen, però només volia fer un comentari d’una cosa que veig molt clara després d’estar ja uns quants anys dedicant-me a la història i a la lectura de textos antics: el problema del valencià i el català (oriental i occidental) és que, a pesar que estructuralment són llengües quasi idèntiques, no han estat analitzades amb criteris científics (d’anàlisi de les estructures) fins el segle XIX i, en primer lloc, pels catalans i el catalanisme.
Abans, al segle XIII, rebien el nom de “romanç” i a partir del XIV el de “català” i “valencià” fins a l’actualitat. A partir d’ací, em pareix que si en la contemporaneïtat som capaços de comparar-les, estudiar-les històricament i observar que són part d’una mateixa llengua i una literatura originades entre els segles XII i XIII és normal que li donem el nom del lloc on es va configurar primer, és a dir, Catalunya. Ara bé, això no vol dir que a nivell intern, valencià i espanyol, es mantinga el nom històric i identitari de valencià, però a l’hora d’estudiar la llengua filològicament per a mi no hi ha dubte (i no per fe, sinó per convenciment erudit).
Sé que no acceptes moltes de les coses que jo done com a vàlides i no vull entrar en llargues argumentacions, però només volia deixar-te este missatge per a intentar fer entendre la diversitat històrica dels noms de “català” i “valencià”. No ho arriben a entendre els que diuen que Canals deia “valencià” volent dir “català”, però, al meu entendre, tampoc es pot tancar els ulls a l’evidència del fet que parlem el mateix que els catalans (comparem-nos amb lleidatans i tortosins...)
Que son llengües germanes i paregudes es indiscutible, que son la mateixa ho es mes, perque caldria establir un criteri de demarcacio. Recorda per un moment quan compartixen de ADN els monos i els homens o els bessons homocigotics i no son iguals. Tambe crec que sería necessari que a banda del teu estudi sobre una branca, la catalanista, llegires tambe a l'atra part en conflicte, per a extraure conclusions propies. I que ademes per a triar utilisares metodologia objectiva. Si feres aço, provablement dubtaries d'evidencies o veritats incuestionables, que no existixen en la ciencia. Tampoc es tan evident si hi ha tanta gent que dubta, a no ser que tingam un problema cognitiu-perceptiu com afirmara Vicent Bello en "La pesta blava".
El problema cognitiu el té qui és incapaç de percebre que la qüestió del nom i la normativització de la llengua depenen de factors polítics i identitaris. Això no lleva que, havent llegit des de Fullana fins a Culla arribe a la conclusió que català i valencià poden conformar una mateixa llengua i que, en tot cas, només el català oriental, d’una banda, i el català occidental amb el valencià, de l’altra, “podrien” ser dos de diferents. I dic sempre “poden” perquè la qüestió de “ser” implica sempre part de voluntat, és a dir, que en el moment de normativitzar una llengua és quan s’hi posa la voluntat.
El problema del català i el valencià ha sigut que no s’han normativitzat a fons fins a dates molt recents i llavors ja tot barrejat amb qüestions nacionalistes. Posats a fer-ho, sense qüestions d’ideologia, em pareix (a mi) que no hi ha dubte que parlem el mateix amb xicotetes variacions, és a dir, parlem una mateixa llengua en diverses variants dialectals. Això no vol dir que el “català” siga la llengua i el “valencià” el dialecte sinó que el “catalanovalencià” és la llengua i el “català oriental” una variant dialectal, el “català occidental” una altra, el “tortosí” una altra o el “valencià” una altra.
Per això pense que la normativització ha de ser conjunta, per raons històriques (el que sí que no admet és que algú em diga que al segle XIII o al XIV hi havia diferències entre el que escrivia un valencià i un català, perquè estic fart de comprovar que escrivien exactament igual) i per raons de lògica lingüística. El que em tira l’ànima a terra és sentir coses com primer ens imposaren el castellà i ara el català; per l’amor de Déu, el que continuen imposant-nos és el castellà! En tot cas, té igual, supose que no he de convéncer ningú. Salutacions.
Anem a vore tres qüestions:
1) Lo primer es que el principi d'autonomia no em permet subordinar res en Catalunya o en Espanya, el meu marc nacional es l'actual "comunitat" de veïns.
2)Ademes en el catalanisme o l'espanyolisme no m'unix cap unitat de desti.
3) Per ultim importants sociollingüistes afirmen que llengües que es pareixen, pel principi de proliferacio o riquea cultural, poden maximisar diferencies front a una atra que la vullga fagocitar.
Estos principis fan impossible la convergencia o la terccera via.
PD. Tambe es podria recordar l'ascendencia del provençal del catala, està molt documentada i per tant el marc normativisador del que parla Vent de Cabylia.
Postar um comentário